Sempre m’havia costat entendre d’on treia Karajan la seva visió de les Simfonies de Beethoven: una visió completament novedosa. No era la força, ni la rigorositat de Furtwängler; de fet, l'enregistrament de les Simfonies més celebrat de Karajan, que data del 1963, em resultava estrany i això em feia dubtar de la seva concepció musical. Unes obres accelerades, de moments, que trencaven amb la concepció del director alemany. ¿Potser intentava donar-se a conèixer a través d’unes obres amb un tempo més ràpid, un intent de què volia que se’n parlés? Potser sí. El cas és que he descobert Toscanini i he començat a entendre en qui es devia emmirallar Karajan. L’acceleració que combina amb la força intensa que denoten aquestes simfonies dirigides per Toscanini fan trobar el punt d’origen, possiblement, de la concepció musical de Karajan. Però tampoc: Karajan no és Toscanini, potser no és ni la seva ombra. Deixem-los així, cadascú al seu lloc. I sí, és més o menys cert el que un dia em deia una venedora del FNAC: “Toscanini se sent malament”, sí, però és qüestió d’enregistrament, encara s’havia de descobrir l’estereofonia, però els que ens anem acostumant als enregistraments històrics, és un d’aquells enregistraments que no es poden perdre (de fet, és prou bo). Més interessant, potser, que el de Karajan.
_________________
Mentre escric aquestes bajanades molts joves continuen tancats a la UB: sort i endavant amb l'empenta dels valents!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada