La Dama

És allí, al fons, encara que no sabem prou bé on és el fons; potser és als nostres nassos i se'ns escapa pels viaranys més insospitats. Abans d'ahir em preguntava una infermera que si el meu cansament faria que l'anés a buscar ("cometre una tonteria", en deia ella). Evidentment, vaig dir que estava massa cansat com per anar-la a buscar. Ahir em trobava una persona que em recordava que, volgués o no, la jubilació, a la qual ella ja era a les portes, era aquell full vermell que apareixia als llibrets de fumar. De fet, no em va dir el nom, "allà..., deia", el futur. Però he usat allò que en aquells moments em recordava, Miguel Delibes. La Dama és allí, silenciosa, i qualsevol dia se'ns atansarà buscant el nostre amor.

Potser és cert que allò que fa més por és el buit, la no existència, però sobretot, la no essència. Perquè, per dir-ho com el poeta, amb la Dama ja no som. ¿I abans de venir a la Vida, què érem, o què no érem? Potser el problema és preguntar-nos què. ¿Hem de ser alguna cosa? Aquesta essència que ens pertoca no la triem i ens condiciona. Però Algú hi ens obliga. Algú ha violat la nostra llibertat de néixer i ens duu cap a la Dama terriblement, de vegades ofendosa. I encara diuen alguns que aquest Algú ens dóna la llibertat. Un món de paradoxes.

I qui és aquest Algú? Efectivament, l'U. Quan pràcticament tothom parla de diversitat i els problemes que planteja, només hi ha l'U. Quin món de paradoxes! Món d'estúpids i absurds humans, titelles en mans d'un prestigitador que prioritza la màgia dels titelles als mateixos titelles.

Però no ho oblidem: la Dama és allí. Em calia dir-ho.