M'he equivocat. Ho acostumo a fer, gent; ho acostumo a fer. Avui es veu que ha sortit el senyor Maragall i ha donat els resultats de la revàlida de primària: un 25% de suspesos. ¡Però si a nosaltres ens fan aprovar al 99%! El 99,999% passen la primària. Algú l'ha espifiada... senyor Maragall (que hi és?)... (ja ho deia en un altre post: perdonin els senyors pel tractament que rep el conseller).
Algú s'ha anat de la boca... Però ara, diu el Maragall aquest (nét del de "La vaca cega") que ja saben per on començar a treballar... és una sort... portem molts anys que el professorat li diu - aquest any més que mai. Però el professorat té sempre el mateix fat: predicar al desert. Si parlem amb l'administració (amb els enfrontaments que hi va haver fa molts anys contra la llei-la LOGSE, la LOE, la mare que la va parir i la que pariran ara), no tenim raó; si entrem a les aules i intentem ensenyar, no tenim raó... I assumir les culpes, ja sabem que haurem d'assumir les culpes. Sí, no ho entenc: encara no ens ha culpat l'administració dels resultats (bah! és qüestió de dies!), ella que ens tria, i ens tria perquè hi ha hagut tota una sèrie de gent de les universitats que ens han dit que ja podem ensenyar i gent de dins que ens ho confirma...
Ai! Ja ho deia en Forges quan dibuixava el pare dient-li al fill davant d'aquell l'infinit buit: "Algun dia, fill meu, tot aquest no-res serà teu". Deu ser el mateix no-res que veu la vaca cega. (¿O la vaca és cega perquè beu?). "Algun dia, fill meu, tot aquest no-res serà teu", i el fill veia el no-res, com la vaca cega, com el Maragall conseller. No, el poema no era autobiogràfic, devia ser futurista, vull dir avant la lettre i hi devia veure (ehem!) el seu nét. Perquè Maragall va escriure l'"Oda a Barcelona" durant la setmana tràgica (cent anys ja!) i la història es repeteix avui en dia a l'ensenyament. ¡Ai què faria ara Maragall-poeta si aixequés el cap! Perdó, parlàvem del buit. Així que no mireu durant uns moments el fons lila i voteu el comentari.
Ai! Ja ho deia en Forges quan dibuixava el pare dient-li al fill davant d'aquell l'infinit buit: "Algun dia, fill meu, tot aquest no-res serà teu". Deu ser el mateix no-res que veu la vaca cega. (¿O la vaca és cega perquè beu?). "Algun dia, fill meu, tot aquest no-res serà teu", i el fill veia el no-res, com la vaca cega, com el Maragall conseller. No, el poema no era autobiogràfic, devia ser futurista, vull dir avant la lettre i hi devia veure (ehem!) el seu nét. Perquè Maragall va escriure l'"Oda a Barcelona" durant la setmana tràgica (cent anys ja!) i la història es repeteix avui en dia a l'ensenyament. ¡Ai què faria ara Maragall-poeta si aixequés el cap! Perdó, parlàvem del buit. Així que no mireu durant uns moments el fons lila i voteu el comentari.
[Volia advertir que durant molts dies seguien al post un munt de línies buides que representaven el no-res i que he suprimit per qüestions pràctiques. Gràcies per entendre'm].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada