Aquests són dos llibres que s'han publicat recentment. El de l'Empar Moliner, No hi ha terceres persones, amb el seu humor que, a alguns, ens arrenca riallades inesperades mentre va topant amb una realitat que fa que les històries explicades siguin, en alguns dels casos i actituds dels personatges, possiblement versemblants. Cartes a Clara: una periodista del segle XXI és d'un registre totalment diferent. Agustí Pons es jubila i escriu unes cartes que no deixen de ser reflexions dins del gènere de les memòries. Un llibre amè, d'una gran fluïdesa.
Els dos llibres estan ben escrits. El primer fa riure gràcies a les situacions, però un component molt important, sinó imprescindible, és la llengua. El segon és amè perquè l'ús del llenguatge és l'adequat per crear-lo d'aquesta manera i no pas d'una altra. I ara ve la paradoxa; en ambdós hi ha una característica que destorba força: la llengua. No sé per què carai ens anem oblidant, no sé si de manera conscient, d'ella. En el cas de la Moliner és plenament conscient, ja que quan es tracta del llenguatge dels personatges, l'autora omple el llibre de col·loquialismes i vulgarismes; i quan no és així, també n'usa. En el cas de l'Agustí Pons farceixen el llibre d'errades ortogràfiques, morfosintàctiques i tipogràfiques, i dic farceixen perquè no sé ben bé a qui donar les culpes, si a l'autor -que no crec que les tingui totes- o als/ a les correctors/ores de l'editorial. El cas és que en ambdós devaluem la mare, la llengua.
Les editorials intenten sobreviure amb pocs diners i això potser també haurà comportat que hagi tret correctors i correctores de les editorials, o que hagin pujat els de l'ESO que, més o menys jovenets i jovenetes encara no saben quan es porta accent, per posar algun cas. No sé si conscientment o per culpa aliena, els llibres ja no són, en alguns casos, aquells models literaris a ultrança en els quals alguns, fins i tot, vam aprendre l'ortografia de la llengua catalana (ai, si l'Espriu aixequés el cap!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada