Us poso una mica al dia: Mahler va escriure 10 simfonies completes. Li va tenir una por terrorífica a escriure la 9a i després de la 8a va escriure els Das Lied Von der Erde que va tenir el sobrenom de Simfonia per a... i després va escriure la 9a. Va deixar esbossada la 10a i va completar (orquestrar) el seu primer moviment, però no la va acabar. Mahler passava al mite de les nou simfonies, però ell amb 10.
Amb l'esbós es va intentar acabar tota l'orquestració de la simfonia. Una feina delicada perquè el primer moviment d'aquesta simfonia ens anuncia que, novament, Mahler està innovant en la composició simfònica. És evident que no sabrem mai com hagués acabat ell la simfonia però segur que haguéssim estat davant d'una obra magnífica. Bruno Walter -amic de Mahler-, Leonard Bernstein -amb les seves dues magnífiques integrals de les obres simfòniques de Mahler-, i tants d'altres directors d'orquestra es van resistir sempre a poder donar una versió completa d'aquesta simfonia mahleriana. No per això es va procurar acabar-la: Deryck Cooke, Remo Mazzetti, Jr., Clinton A. Carpenter, Joseph H. Wheeler o Rudolf Barshai han completat la simfonia mahleriana. Alguns d'ells fins i tot en diverses versions. L'Associació Mahleriana dóna com a versió oficial la de Deryck Cooke, sense desmerèixer les altres.
A mi que sempre m'ha meravellat la música de Mahler com a univers en continu descobriment no he estat pas impassible davant d'aquestes versions i, la veritat sigui dita, encara que no es tracti del tot de Mahler, l'últim moviment és garratibant, i parlo de Mahler-Cooke.
Em vaig quedar meravellat ja davant la versió d'Eliahu Inbal amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, però la versió de Sir Simon Rattle amb la Filharmònica de Berlín no es queda pas enrere (això que la crítica sempre l'ha deixada molt bé aquesta última, però jo era reticent a aquest director, ja que trobo que li falta una mica de guspira que abrillanti totes les simfonies mahlerianes). No es pot prejutjar. En la de Rattle també estan aquells cops sords de les timbales cridant al silenci de la mort, perquè després es fa el silenci i molt després aquella meravellosa melodia que et fa sentir en l'indret desconegut de pau i de bellesa. Aquesta és la gran victòria de Rattle, una meravella. Trenco, doncs, una llança a favor de sir Simon Rattle: per molts anys. I, si podeu, no us la perdeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada