Ubi sum?

Estic indignat. La veritat és que estic indignat. Potser diria encara més, indignadíssim. Fa uns anys vam anar a les Falles de València i el metro estava de vaga. Ho vam saber per uns cartells que indicaven que, malgrat la vaga, el 99% dels metros estaven complint els serveis mínims. És clar, potser calculaven que funcionarien el 140 o el 150% dels metros en unes festivitats com aquelles. No sé, em ve a la memòria avui que tot el país s'ha indignat perquè els controladors aeris han celebrat una vaga encoberta. Ja es veia a venir! El govern estava avisat i segurament ell ja s'ho havia parlat. La capacitat de reacció ha estat força ràpida donada la situació. Avui ho explicava una contoladora aèria, tot i que no ho entès gaire clar, si és que l'exèrcit els ha posat la pistola al pit o és com si els haguessin posat la pistola al pit. Ho deia espantada. Bé, potser millor angoixada. Si de veritat estan estressats, només els faltava això.

Sí, ja ho sé que cobren massa, però potser no és això el que acaben de reivindicar. Sempre, quan algú fa vaga, és per qüestió de quartos, diu la vox populi i mestre Cuní. Però no sempre és així. Millor que en parlem quan ho sapiguem del cert.

El que m'indigna més és el poble, com sempre. Això ha estat com si hi hagués soldats i indis. Els soldats (govern i exèrcit) són els bons i els indis (els controladors aeris) són els dolents. Tant és així que el govern ha dit que els exterminaria (si els ha posat la pistola al pit ja és un bon indici d'allò que passarà). És clar, en aquest país la llei va a missa quan cal anar a batejos, bodes i funerals. Però la llei no sempre és legal. Qui defensa el nostre dret constitucional a la vaga si els serveis mínims els realitzen el 99%? Qui defensa el nostre dret a la vivenda? Perquè: no hauria de ser gratuïta com la sanitat i l'educació? O és que la sanitat i l'educació no haurien de ser gratuïts?

El cas és que foten pistoles al pit en nom de la democràcia i el poble ho recolza com si no hagués passat una dictadura franquista. Perquè, és clar, són 600.000 les persones indignades i moltes d'elles reclamaran una indemnització per greuges morals i econòmics. Tradueixo: han perdut quatre dies de vagances (potser no totes, potser les que de veritat haurien de reclamar no ho faran). Però si els seus fills o filles perden un dia o dos de classe no es mouen per a res perquè això no és una ofensa moral, ni greuge econòmic -és clar, paga l'estat!. Quins fills i filles de puta, aquests que si el seu fill o filla els demana un pa li donen pedres.

No sé on sóc: potser recordant Antonio Machado diria que en un país de xaranga i pandereta, que fa pudor a ranci i a escolania. El que passa és que, és clar, ho heu endevinat, entre aquests n'hi ha de catalans, perquè si no tornaria a dir allò de Adéu, Espanya. Però certament no ho puc dir perquè hi havia catalans i uns aeroports catalans. Ara, també és cert que els ha ocupat l'exèrcit espanyol. Si no hagués estat així podia haver ignorat aquest problema, perquè ja arriba un moment que estic rebotit de tanta Espanya i Belén Esteban. Més v@ldria vomitar-los.

A hores d'ara, els controladors aeris han perdut la batalla. Jo que els admiro per haver fet una gesta com aquesta (mal feta, potser, no ho sé, però, en fa de bones el govern?). Els indis també havien de matar els soldats. No sé si continuar admirant-los.

El cas és que, fent recompte, només sé d'una vaga que hagi acabat en dos dies i a favor dels indis. La de les funeràries de Girona quan van decidir deixar els morts a casa indefinidament (dos dies va durar! Dos!)... Potser perquè no va intervenir l'exèrcit espanyol.