Capelletes literàries

Ahir van lliurar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al pare Josep Massot i Muntaner. Ha passat a la nòmina de poetes, escriptors i estudiosos dels Països Catalans que ens estan deixant un llegat increïble per a un país. Des d'aquí vull felicitar al jurat que li va concedir aquest Premi. Quan tornava de Barcelona - hi vaig anar perquè era ell- pensava que a mi no se m'hagués acudit de donar-li. Per què? Perquè el pare Massot sempre ha treballat des del silenci: les seves erudites publicacions, la seva editorial, les revistes, les societats i institucions a les quals pertany... 

Ahir ens recordaven que el pare Massot havia escrit milers de pàgines (efectivament, però que molts milers!), n'havia revisat uns quants milers més, ha construït i està construint una feina ingent pel país, per la llengua, un home humà, dialogant... Quan vaig saber que li havien concedit el Premi - al mes de març - em vaig emocionar i és que potser ja era hora que se li concedís a una persona com ell -jo que ni hi pensava. I ell encara ens deia que no n'era mereixedor -doncs els altres ja podríem plegar veles.

En el seu discurs, després dels agraïments vitals i personals, va reivindicar la llengua i va incidir en la situació a les Balears i al País Valencià, com és de tots sabut pel material informatiu, però el pare Massot també va demanar que es tingués més cura de la cultura en una època de crisi i va fer referència a les retallades a editorials, publicacions... que hi posessin intel·ligència, ètica i solidaritat... i ho va fer davant de l'Artur Mas, de Pujols i Montillas, davant de Núrias de Gisperts i Rigaus. Ningú, pràcticament, no n'ha dit res d'això, de les seves paraules sàvies, i aquests últims encara van marxar amb cara de satisfets. Plenament satisfets. Amb il·lusió. 

Felicitats, pare Massot: pel Premi, per la seva lloada tasca però per ensenyar-nos que ja no cal callar encara que els altres callin, que poc ens importa a nosaltres que no som d'eixe món i que cal passar-nos al bàndol de la resistència pacífica, resistència al capdavall. 

L'acte es va acabar amb crits reclamant la independència. També la patum devia fer oïdes nècies a paraules sordes. També amb il·lusió.

Per una altra banda, avui el diari El Punt. Avui ha dedicat l'editorial i unes pàgines del suplement Cultura a Miquel Plana de qui pensava que no se'n recordaven. Ho dic perquè avui volia parlar de capelletes literàries; però no, avui no toca.