31 de desembre 2012

Bon any nou!


Els dies de cap d’any són una crida a la melangia. Més que el final del calendari maia, que va passar sense pena ni glòria. Més que el Nadal, ho confesso. Parlo de mi, és clar. Busco en els diaris una distracció. I llegeixo d’en Carles Capdevila que dubta de les persones que no són capaces de buscar la manera de passar-ho bé en una nit així. Anem bé. Llegeixo l’acudit del Ara i no puc evitar somriure. Anem bé. Em fa somriure “La contra” de La Vanguardia quan en Lluís Amiguet recorda els seus estudis de BUP. Anem bé.

En Sánchez Piñol ens recorda que hauríem d’aprendre per a anys successius que hi ha partits com el PP i Cs a qui no cal plantejar-se votar. Anem bé. L’Eudald Carbonell diu que cal avançar cap a la independència, però sobretot que en el 2013 siguem més humans. Anem bé.

Però topo amb l’article de n’Antoni Puigverd: “L’any que se’n va s’ha endut persones i béns, somnis i projectes, anhels i passions. L’amic que més m’acompanyava ja no hi és”. I penso en les persones que no tornaré a veure. I penso en amics i amigues que no tornaran a veure éssers estimats. I em torna una melangia que s’instal·la a l’estómac.

I continuo: “Inventem el joc dels canvis de calendari per endolcir les ametlles amargants del dolor. I per enganyar el vinagre de la rutina”. I aquest és el poeta que diu veritats com a temples, com fan els poetes.

2013 serà un any de commemoracions: els centenaris dels naixements d’Amat-Piniella i d’Espriu; els vint anys de la mort d’Andrés Estellés i els deu de la mort de Miquel Martí i Pol. Aquests últims tres dels meus poetes preferits. Sí, ho confesso.

I llegeixo del Primer llibre de Bloomsbury de Miquel Martí i Pol:

 

Ja l’any crema en somort i fem recompte.

Del fosc de la memòria s’enlairen

torterols de records, imatges vagues,

recances i desigs.

                              Són feixucs sempre

els dies que hem viscut, i trencadissos

els que encara hem de viure. L’aigua esmola

les pedres i la veu, i aquest silenci

no sempre és un mirall ple de respostes.

 

Però la vida sols es diu vivint-la

i a l’altra riba d’aquest riu que tantes

vegades hem creuat hi ha el vent que encara

pot esbullar-nos els cabells, la força

per desertar el fastig i la impotència.

Tots els camins desvetllen angoixoses

solituds i secretes meravelles;

res no ens sotmet i tot ens corba els muscles.

 

Ja l’any se’n va i ens n’anuncia un altre.

Només si anem més enllà de la lluita,

incessantment i sense defallences,

n’amidarem, sencera, la fondària.

 

Fa unes hores que la boira s’ha imposat a Lleida i la melangia retorna. Que retorni també el dia, recomencem l’any ben feliços i acabem-lo també de la mateixa manera. Bon any a tothom!