In memoriam

Hi ha dies que, no se sap ben bé per què, hom pren una consciència més clara que la mort s'escola pel primer indret que troba lliure. Hi ha dies que hom pensa amb més claredat i recorda el munt de noms que ha conegut i que, a poc a poc, l'han anat deixant viu i desolat mentre el nom s'enfonsava en la nit de l'eternitat. Alguns noms més que uns altres. Hi ha dies que la llum sembla fosca i que la nit s'ha establert per sempre sobre el cap i que les notícies s'empeguen al cor amb una tristesa que sembla que mai no ha de desempegar-se.

Un altre cop es va esdevenir ahir. La Rosa Maria se li va atansar un vespre, després de veure Un dia. Mirall trencat, perquè calia felicitar-lo. Sí, havia estat una gran posada en escena. El vam felicitar i vam recordar també aquella tarda a Reus que vam estar xerrant una breu estona en el marc de Trapezi. No sé per què en aquests moments allò que hom recorda més profundament és el seu somriure, la seva afabilitat... I Ronda de mort a Sinera, al Teatre Lliure; i el vam recordar a Primera història d'Esther que al TNC no va dirigir ell, però vam veure les fotografies de quan ell l'estrenà; i la Rodoreda, com un testament.

Aquests dies la tristesa s'encomana i l'ànima s'omple de nostàlgia i un no s'està de pensar que ja han estat molts. Que d'alguns la notícia de la seva mort es clavava en el fons de l'ànima davant de la desconeixença de la seva desaparició. I recorda aquelles converses amables, confidencials molts cops, en què l'altre es preocupava per l'un i l'un per l'altre. I un pensa que mai més no els tornarem a veure i pensa en la cruesa de la vida, i també en la cruesa de la mort. I hom se sent trist i impotent, i de vegades voldria desaparèixer.