El Requiem a Felicia

De ben segur que el 1989 quan Leonard Bernstein reinterpreta el Requiem en la instrumentació de Franz Beyer li estava regalant una missa de difunts a la seva dona, Felicia. No hi ha la força entusiasmada de les Simfonies de Mozart, sinó que es transforma en una apassionada reflexió. Cada nota vibra en el silenci, majestàtica, reflexiva, fins que el final del Requiem es dilueix en el silenci més absolut com si hagués tocat l'eternitat. No es tracta del Requiem de Mozart sinó del Requiem interpretat per Bernstein a la seva dona. És el toc personal de la vida.

El Lacrimosa no plora com en les grans interpretacions del Requiem. Un cas ben clar: en la interpretació de Bernstein el Lacrimosa dura 5 minuts 38 segons, superant en dos minuts més les grans versions del Requiem. Efectivament molt ha de dir Beyer enfront la reconegudíssima versió de Süssmayr, però no serà per casualitat que Bernstein tria aquesta versió i no pas una altra. La meditació es converteix en la pauta d'aquesta missa de difunts. Observem encara més en aquest sentit:
La versió de Herbert von Karajan amb la Filharmònica de Berlín (1962), una de les més reconegudes, dura 56 minuts i 13 segons. La versió de Josef Krips amb la Filharmònica de Viena (1973) dura 56 minuts i 55 segons. La versió de Carlo Maria Giulini amb l'Orquestra Filharmonia (1979) dura 54 minuts i 43 segons. La versió de Herbert von Karajan amb la Filharmònica de Viena (1987) dura 52 minuts i 12 segons.
La versió de Leonard Bernstein que ens ocupa dura 58 minuts i 44 segons. La més extensa de les quatre versions que he posat per exemple. Supera en dos minuts i mig a la de Karajan (1962) i en 6 minuts i mig a la del mateix Karajan del 1987.

Ara bé, si algú vol vibrar, deixant-se endur per les màgiques paraules de Mozart en boca de Bernstein que buidi el seu cap i que entri a poc a poc en el concert; de ben cert que serà difícil no ser transportat, no a un món de potència, sinó d'art, de passió, d'amor. El mateix amor que Bernstein, de ben segur i malgrat els seus dubtes momentanis, devia professar a Felicia.

Que al cel siguin.