Un soroll m'ha despertat, com si algú toqués amb fermesa la porta del balcó. M'he aixecat i he anat a vora del balcó on acostumo a deixar les sabates dels diumenges llustroses i ben arrenglerades amb els plats i els gots les nits de reis. Sí, els deixo unes galetes i unes bones copes de moscatell. Però res... allí estaven les engrunes de les galetes i les copes mig buides, i també hi havia paquets per als meus nebots, ni un de sol per a mi... Sí, esperava una capsa...
Acabava de somniar en un indret llunyà, on els cadàvers s'amuntegaven i es descomponien, mentre una munió de mosques reposaven goludament i observaven llur quietud. Els ulls entreoberts no eren cap símptoma de pietat per als insectes i mentre descansaven podien olorar la pudor a putrefacte, com si s'hi recreessin. Els voltors traçaven cercles metres a dalt i observaven on podrien alimentar-se, però dubtaven entre aquest i aquell cadàver. No per la seva edat... l'edat era indiferent... hi havia infants i grans, dones i homes... palestins i israelians... iraquians i nordamericans... no sé si hi havia algun iraní. Lluny, indis, nigerians... ja no puc saber què ni qui... les ombres del somni s'interposaven amb el número XV, i continuava el número XV intermitent, molestant els somnis i les ombres, el tuf i el soroll de les mosques i dels voltors, heus-lo ací: XV, XV, XV... i el corb... quin corb? i dins de l'irracional buscava la racionalitat: "Cria corbs i et trauran els ulls". Si dins de la racionalitat trobés l'irracional...
Del fons del somni s'aixeca un cos descompost, no li quedava carn, els músculs encara buscaven l'espai entre la poca carn que quedava en aquell tros de cos. I comença a cridar, però no sé què crida... Déu... què pot cridar? què busca? a qui busca? L'intento escoltar amb les oïdes de l'irracional ben atentes i crida, i m'esgarrifa... I sento el corb: "Mai més, mai més..."
El seu crit talla el somni i el passa a un altre indret: un rei negre ha caigut mort d'una carrossa en la cavalcada d'aquesta nit. Alguns diuen que ha estat un tret.
Ara me n'adono i em poso a plorar desconsolat. Aquest any tampoc. Jo només volia una capsa, una capsa que en obrir-la s'escampés la pau per tot arreu... però cap capsa, ni aquella que fa tant de temps hagués volgut tenir: aquella que guardava l'esperança en el seu fons.
Com sempre, procuraré dormir; encara que de nou, d'un temps ençà em torna a costar. Demà els nebots somriuran i el dia serà diferent, bellament diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada