sóc un PALLASSO

No sóc sincer: perdoneu-me. M'agradaria. Voldria ser-ho.
El cas és que he llegit l'últim llibre d'un dels poetes que segueixo amb interès. Es tracta de Carles Torner i es tracta de La núvia d'Europa.

El primer poema del llibre m'ha decebut: un poema d'amor a Anna Politkòvskaia (de l'amor que es professa a amics i a amigues fantàstics i fantàstiques) seguint la forma tipogràfica i estilística de la magnífica "Marxa nupcial" de Joan Salvat-Papasseit (parlo de noms sabent que qui llegeix pot tenir a la mà internet per poder consultar o recordar). Carles Torner no hi arriba en aquest poema, i em sap greu dir-ho, té un pèl de gràcia (que algú diria), però no convenç.

I diré el perquè: el magnífic vers de Salvat que diu: "i jo sóc un PALLASSO qui agonitza" crec que Torner no l'acaba d'entendre. Els CLOWNS romàntics desapareixen, però Salvat no és un clown, sinó que és un PALLASSO, un pallasso que va morint en el circ de la vida.

Que Torner situï a Putin com a un pallasso em molesta, encara que sigui un pallasso esborrat del poema, em molesta, perquè els pallassos són la vida. I Putin, Torner ho diu i estic d'acord amb ell, és la MORT.

Ahir vaig llegir una carta al diari signada per Jordi Baiget que deia ser un pallasso sense fronteres que havia estat a la frontera de Gaza fent riure els nens i nenes. El cas és que no és l'únic testimoni d'un pallasso que llegeixo aquests dies, i són els personatges que viuen de cara a la vida donant l'esquena a la mort, fins que la mort es podria apoderar de les vides, llavors surten a la llum pública, llavors es donen a conèixer, anònims entre anònims, llavors diuen: "què esteu fotent?".

Ell deia que sortíssim al carrer a demanar la pau. Jo encara diria millor: sortim vestits de pallassos, perquè hem acabat entenent que els pallassos són els que donen de veritat la vida al món. A mi m'agradaria ser un pallasso. Els polítics no són pallassos, no ho poden ser, no ho podran ser. Els polítics són uns emmerdats en la mort, en l'economia, en els interessos, en ells mateixos. SER un PALLASSO és transcendir la vida, intentar canviar-la. Els polítics no ho podran ser mai perquè donen la vida dels altres a la mort, i la diferència és abismal.

M'agradaria ser un PALLASSO. Un PALLASSO. A mi m'agradaria que el senyor Ernest Maragall no em fes fer el pallasso, sinó SER un PALLASSO per fer riure el món, els nens i les nenes, els que pateixen, a aquells que demà per culpa d'uns malparits sense entranyes els estroncaran el somriure. M'agradaria donar-los vida.

No tots som dignes de ser pallassos, ni estem preparats, però si no em deixeu ser un pallasso deixeu-me dir: GRÀCIES PALLASSOS!