La bellesa

Ara fa 24 hores (són les 23 hores) que era al TAS (Teatre Auditori de Salou) escoltant el Luís Eduardo Aute. Ens va tancar passades les 22 hores i va acabar prop de la 1 de la matinada. Un recital de gairebé tres hores on presentava un recull de les seves millors cançons o, si més no, que més li agradaven. El motiu: la presentació de la capsa amb els seus tres Auterretratos que duu el títol de Memorable cuerpo.

El cas és que va ser un recital magnífic i sorprenent. No s'estava pas gaire per presentar les cançons, de fet, la majoria no les va presentar; així que va enfilar gairebé totes les cançons sense gairebé cap pausa per a ell. La seva copa de vi que desfilava per la seva gola era el seu petit descans i alleujament. Va cantar les seves cançons més emblemàtiques i més, ens va fer riure, ens entristia amb el seu posat pessimista davant aquest caòtic món però de seguida ens veia somriure amb aquell posat de complicitat. A més, el recital el va començar en català: magnífic detall per la seva banda, tot i que no sé si va ser gaire acceptat per aquell públic. Ara, m'és ben igual: la cultura i els cantants també s'han de posar al costat de la nostra llengua, encara que no hi cantin. Només podia sortir d'algú amb la cultura i la sensibilitat de l'Aute.
Al final va agafar la guitarra i ell sol va cantar unes quantes cançons entres aquestes, aquella tan magnífica de "Las cuatro y diez". I "Al alba", una cançó que no la trobo tan interessant com pot ser i que em va impressionar com la cantà, sense guitarra ni cap tipus d'acompanyament amb la seva veu que no deixà de ser el crit terrible del condemnat a mort.

Però més em vaig esgarrifar abans amb "La belleza" que va cantar acompanyat dels teclats:

Enemigo de la guerra
y su reverso, la medalla
no propuse otra batalla
que librar al corazón
de ponerse cuerpo a tierra
bajo el paso de una historia
que iba a alzar hasta la gloria
el poder de la razón
y ahora que ya no hay trincheras
el combate es la escalera
y el que trepe a lo más alto
pondrá a salvo su cabeza.
Aunque se hunda en el asfalto
la belleza...

Heus ací com la raó ens ha dut a l'extrem més abominable de la humanitat, i l'altre han estat l'èxit, la hipocresia, la buidor total i absoluta, sense pensar en la bellesa.

Míralos, como reptiles,
al acecho de la presa,
negociando en cada mesa
maquillajes de ocasión;
siguen todos los raíles
que conduzcan a la cumbre,
locos porque nos deslumbre
su parásita ambición.
Antes iban de profetas
y ahora el éxito es su meta;
mercaderes, traficantes,
mas que náusea dan tristeza,
no rozaron ni un instante
la belleza...

I quants han fregat algun cop la bellesa, si la bellesa no és a la raó?

Y me hablaron de futuros
fraternales, solidarios,
donde todo lo falsario
acabaría en el pilón.
Y ahora que se cae el muro
ya no somos tan iguales,
tanto vendes, tanto vales,
¡viva la revolución!
Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo,
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…

Gran cançó que Luís Eduardo Aute va publicar el 1989 a Segundos fuera i Joan Isaac també li va robar i la va passar al català a Joies robades (2002), un altre gran treball d'aquest últim. Però, més val que ens tornem a llegir aquesta magnífica lletra abans de tancar aquesta pàgina d'internet.