La malenconia

Aquesta setmana de passió la vam passar a la província de Jaén (Xaén que es diria en una altra època). Ja som aquí. I no és un trauma postvacacional, però em sento força trist. No sé per què hi ha hagut tota una sèrie de pensaments que em fan sentir sol, i com sempre no estic sol, ni m'hauria de sentir així, però el pas del temps ho provoca, més potser perquè un va veient com moren aquells qui té al costat i, encara, van desapareixent dels àmbits coneguts. Efectivament això la vida no ho aturarà, sinó que al contrari se'n sentirà cómplice. El record de gent que vaig veient com li va passant el temps (és curiós però el temps que menys es veu que passa és el meu)em commou. No sé si serà perquè estic llegint José Agustín Goytisolo (per fi ha sortit una poesia completa que recomano) que va morir, diu la llegenda, en sentir que anava perdent els seus amics que s'enfonsaven en el somni de l'eternitat.
Aquesta tristesa que s'encomana és d'una força tan terrible que no permet certs privilegis dels optimistes, però tampoc dels més pessimistes. Em conformo a dir que sóc un malencònic. Una malaltia que diuen que va tenir el Quixot en la celebrada novel·la de Cervantes, però que no està en la llista de les malalties. Un cop m'ho van preguntar en un examen de subaltern. Em van dir que quina d'aquelles paraules era una malaltia i hi sortia la malenconia i tant jo com una altra persona filòloga vam assenyalar la malenconia. Em va esbroncar mon germà que és metge. I jo encara pensava que el Quixot havia emmalaltit per malenconia. És clar, una cosa era el que preguntaven als funcionaris i una altra als filòlegs. La malenconia no serà una malaltia si no volen els funcionaris, però de ben segur que fa molt de mal.
Que la ciència no acompanyi la filologia no vol dir que la ficció no acompanyi la realitat. Que els déus ens acompanyin.