Començo a pensar més que mai que s'ha d'anar amb molt de compte. M'explicava una persona que havia estat a l'Índia que Vicent Ferrer vivia en un palau i que la Fundació és un bon modus vivendi per alguns solidaris. Més o menys com tot. Que Vicent Ferrer ha estat un home que ha canviat una petita part del món és indubtable i que ha lluitat per tot allò que creia just també és indubtable. Ara bé, ja sabem que les estructures, amb el temps, van perdent el seu significat original i tot esdevé un transfuguisme en el temps, del missatge i de la puresa. Si haguéssim de creure en tot això potser seria millor que qualsevulla persona que volgués canviar el món se la tanqués a la presó per estafadora.
Vaig veure i escoltar la retransmissió de l'entrevista que li van fer al Català de l'any 2009. Em va fatigar enormement, però no a la vista i al cos, sinó a l'ànima. Era millor apagar el televisor i anar-se'n a dormir o veure una pel·lícula porno. Algú es preguntarà per què. Perquè es tracta d'una visió personal i mai no ho negaré: avui en dia només ens faltava algú que posés en primer terme el FER, ja hi som! HEM DE FER, i ¿què passa?, ¿que si no FEM...no SOM? Jo m'ho pregunto a l'inrevés: si FEM i no SOM, ¿quin sentit té el FER? Vicent Ferrer oblidava una gran realitat que ell mateix havia dut a terme: els havia ajudat a SER POBLE. En
primer lloc, per tant, havia ajudat a SER. Les seves concepcions, per tant, no crec que siguin les d'un sant. Per ser un sant es repetia força de manera equivocada. I com abans deia: abans que Déu FES va SER. Segona idea: ¿ara se li ha de donar el Nobel? És clar, la dona, els fills i la Fundació estaran força contents. Uns quants calerets a la guardiola...
primer lloc, per tant, havia ajudat a SER. Les seves concepcions, per tant, no crec que siguin les d'un sant. Per ser un sant es repetia força de manera equivocada. I com abans deia: abans que Déu FES va SER. Segona idea: ¿ara se li ha de donar el Nobel? És clar, la dona, els fills i la Fundació estaran força contents. Uns quants calerets a la guardiola...Pot ser sóc una mica massa exigent -fins i tot amb mi mateix- i desconfiat, però ja no es pot creure en certes coses: el romanticisme va ser al segle XIX, no al segle XXI. ¿No queda gent bona? És clar que sí, fins i tot el mateix Vicent Ferrer, però posem-lo al seu lloc. No cal idealitzar-lo.
Al mateix Papa Joan Pau II el volen fer sant -no sé exactament per què-, potser perquè li van fotre un tret, o potser perquè s'aproximava a la gent, jo sempre el recriminaré perquè va recriminar a Ernesto Cardenal (o aquest últim no és un sant?).
El que sí sé és que en un petit poble del Tarragonès existeix un sant Vicenç Ferrer... és un puticlub.
És que els contes me'ls explicaven de petit, ara ja sóc un descregut, gràcies a Déu.
1 comentari:
Hola Jordi. Avui he entrat al teu blog i he anat llegint alguns dels teus comentaris. M'aturo amb aquest, perquè he anat a la Índia i he pogut escoltar, parlar i sentir d'aprop a aquest bon home. Allò que et van dir que ell vivia en un palau no és veritat, si més no l'any 2002, quan jo hi vaig anar. Vivia en la fundació en un dels racons, a casa seva, caseta seva, en un lloc auster i senzill, t'ho puc assegurar. Referent a tot el que dius sobre el fer i el ser. Ell va fer tant, perquè allà ningú no en feia absolutament res. I el que està clar és que des del fer va ajudar a ser, com dius tu.
Manolo
Publica un comentari a l'entrada