Sindicats d'educació (o ensenyament, però no "ensanyament")

De vegades, quan hom veu la situació tan disbaratada dels treballadors públics amb els treballadors públics d'àmbit docent hom es posa les mans al cap i s'estira dels cabells, perquè els nostres sindicats no volen veure ni demanar per situacions que, equiparades amb d'altres treballadors de l'administració, resulten ser desproporcionades. En faig una llista i espero que també vosaltres -els lectors- en poseu als comentaris:

1. Concursem sense saber quines vacants hi ha. Se saben les vacants passats uns mesos després de concursar i, pot passar que per allò que has concursat no hi hagin places. Bona manera de posar (educació) a tots aquells qui ells volen on volen.

2. No cobrem totes les hores que treballem (si més no a secundària). Ens calen moltes hores a fer fora de classe, menys de les que ens paguen. Educació encara voldrà augmentar les hores als centres. Què haurem de fer? No preparar classes? Realitzar exercicis examinatoris simples? Una bona causa per a la reducció de la qualitat educativa.

3. Hem de fer tardes, però no ens paguen el dinar com a d'altres treballadors oficials que tenen uns 9 euros de menú. Però també cal afegir els moments en què no tenim tardes de classe, però ens convoquen a claustre o a una reunió d'avaluació (torna't a quedar a dinar!). Treballem per l'administració però, de vegades, ens exploten.

4. No comptem per a res. Quan als sindicats els va bé són capaços de muntar vagues (cada cop menys) no sigui que ells/elles mateixos/mateixes perdin el sou de dies (ells, els dels sindicats, que no fan classe, normalment). Quan no els va bé, et diuen que estan per nosaltres però saben que són capaços de baixar-se els pantalons davant de qualsevulla proposta de l'administració.

Etc.

No vaig en contra dels sindicats, però si us plau, hi ha algú que llegeixi aquest blog que es vegi capaç de representar-nos? És que a mi ja m'està bé fer classes, el que no vull és que hagin de ser les classes de lleis nefastes i antihumanitàries que quan un les acaba també acaba dient: "Pobre canalla! Que limitats que volen que els fem!". Després els de dalt diuen que els limitats som el professorat (ai, desgraciats! Tal feu tal trobareu).

Algú s'anima? No deixa de ser una lluita patriòtica.