Potser arribarà un dia que el verd i el blau del nostre país veuran la llibertat. Serà un dia que parlarem lliurement i les paraules ja no seran fruit de la por i veurem que els nostres fills i filles viuran l'esperança. La sang de tanta gent que, abans nostre, ha estat vessada tindrà el seu fruit, un fruit de vitalitat i empenta i es podrà creure, un altre cop, que realment no la van vessar en va. Aquell dia ja no hi haurà oblit i la història crearà un futur nou, no pas envellit com ara.
Deixarem de pensar en allò que ens oprimeix, ja no serà un dia sotmès a lleis estranyes; sinó que crearem espais dignes de bellesa i la bellesa conviurà amb nosaltres.
Podrem crear i recrear la vida, sense que ningú no ens hagi de dir com manifestar-ho. Parlarem de temps que ens resultaran estranys, però que van ser nostres, temps de renúncies i de lluites constants.
Encara veig la imatge, avui a Barcelona: "Ara sí que ens posem en camí". La utopia es farà realitat, perquè la utopia no existeix; precisament per això alguns diuen que no es pot assolir. Serà el nostre dia de llibertat, la nostra llibertat, però per aconseguir-la, encara, cal lluitar.
Avui, Sebastià Alzamora ha publicat a l'Avui: "Vés que aquesta Diada d'avui no acabi quedant dins la memòria dels catalans com el primer dia del procés que finalment els va conduir fins a la victòria".
Quelcom d'això he viscut avui a Barcelona, però encara ens queda camí a recórrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada