El 13 de setembre, a Arenys de Munt, es farà una consulta popular: una cosa com la d'Ibarretxe, quan era lendakari -govern que va perdre pels milers de vots nacionalistes que van resultar nuls-, aquella que li van prohibir, millor, aquella que sabia que li prohibirien.Pregunta: ¿cal una consulta per la independència de Catalunya? ¿On ens durà? A la molèstia, evidentment, d'alguns sectors socials -d'acord: els polítics ni s'hi molestaran. Ara, això sí, l'advocat de l'estat (de quin estat?, em pregunto) ja crida a la guerra.
He llegit que ja, gairebé, s'hi han afegit tots els partits nacionalistes catalans: els de les conselleries internacionals, els de les seleccions esportives catalanes... o sia, tot el seguici popular de pur folklorisme que hi pugui haver. Quan, fa pocs dies, veiem com el seguici popular ha accedit a la pujada d'impostos, al finançament econòmic de Catalunya i, en un altre moment, a la retallada de l'Estatut. Ara, resulta, que volen saber si a Arenys de Munt voldrien ser independents. Pregunta: ¿amb ells al davant, o amb uns altres? Una independència, senyors i senyores del govern, és un assumpte molt seriós. Primer, ens cal gent valenta que no s'abaixi els pantalons a cada moment; i segon, que tingui uns mínims coneixements de govern.
Sóc partidari de la independència de Catalunya, ja fa molts anys, però en aquest país de sardanes, vermuts i processons se me'n treuen les ganes.
La independència tindria dos aspectes importants:
1. El caràcter econòmic del país. No som autosuficients, però som el suficient rics (si no ens ho robés Espanya) per poder tirar endavant un país, i moltíssim més millor que no pas ara.
2. El caràcter identitari. La llengua, la cultura, l'himne, la bandera... han estat retallats de les raons polítiques.
Però és ben evident que encara vivim els estralls d'una guerra civil en què el franquisme va imposar una ideologia que, la segona, tercera i quarta generacions encara mantenen; i és la d'UNA, GRANDE Y LIBRE. Catalunya va ser espanyola per drets de conquesta fa uns pocs segles, però Catalunya es va formar sense España. A qui volen enganyar? ¿Per què la gent no s'ho mira amb els ulls de la raó i amb criteri propi, no imposat des dels clans familiars o educatius d'un altra època? Encara es mantenen les mentides d'un franquisme.
Però és que, a més, vivint aquí, ens cal una independència econòmica que només pot passar per la independència del nostre poble. Perquè ens interessa a tots, ja que sortiríem guanyant (diners ben invertits, és clar: ens calen bons governants). Sí, és la infraestructura que crea la superestructura.
És evident que no hi ha consciència de poble, això dels nacionalismes ens els han deixat mal vistos, i encara hi ha gent que es creu que realment és així. No, no es pot servir a dos senyors. Si algun dia guanyem la consciència d'aquesta gent que erra o neda entre dues aigües potser serem capaços d'evitar-nos consultes per a la independència.
La consulta no deixa de ser folklore, pur folklore.
Us deixo un poema de l'amic Josepmiquel Servià, apropiat per a aquests dies de reflexió nacional (no nazional):
CANÇÓ PER A UN NOU ONZE DE SETEMBRE
Sé, amic, que ens han colgat
l’ideal sota terra.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que els déus de la nit
ens han estafat l’alba.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que alguns vells companys
han deixat la trinxera.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que tot és confús,
i que ells són els de sempre.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que et sents foraster
dintre la pròpia terra.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que estàs molt cansat
i creus vana l’espera.
Però ens cal tornar a lluitar.
Perquè molts catalans
ja adormits en la història
ens criden: Dignitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada