L'estupidesa

Agafo el cotxe, no sé si m'han posat alguna multa perquè hi ha un tros de carretera que no té ni un trist senyal de trànsit indicant-me a quant puc circular, arribo, baixo del cotxe (baixo per la porta, és clar), entro (per la porta també) a l'institut, aplico la llei infame que uns saberuts em fan aplicar des de la Generalitat que no saben què s'ha d'ensenyar; m'avorreixo (cada dia més), sort que la canalla amb aquesta calor està insuportable, la seva ignorància desvetlla en mi una tristesa pregona, però sobretot perquè es moren de ganes de mantenir-s'hi, i alguns de mantenir-la (si estan contents els progenitors). Dino (com puc) i torno a impartir (perdó) torno a entrar en el més gran ensopiment d'una anàlisi morfosintàctica que s'ha quedat en el buit i el no res d'una aula.

Mentre condueixo recordo l'Honorable Conseller Joan Manuel Tresserras enfotent-se ahir al parlament de qui deia que el conseller s'havia quedat sol, com la cultura de qui havia de vetllar en aquest país (també té raó el conseller quan amb els seus gests diu que la cultura no interessa a ningú, ni als artistes, ni a ell mateix. Per tant, no cal fer res). I em pregunto que per què reia l'Honorable? ¿Per què tots reien quan contestaven en última instància al grup parlamentari preguntaire o acusador?

I m'he dit que el millor que es pot fer, com diu La Trinca a qui escolto apassionadament mentre vaig a la feina (cançons que em va recomanar el metge), és riure. I penso que és una bona manera de descansar i fer salut: enmig de tanta estupidesa, riem.