Em deixareu que citi lliurement Passolini en uns dels seus versos: "No hi ha res més terrible que la diversitat. Sempre exposada, eternament cridada, excepció que no s'atura, bogeria desbandada com un incendi, contradicció per la qual tota justícia és profanada." I he pensat i he arribat a creure que la diversitat no existeix. Ens hem fotut un fart de pensar en un fantasma. La diversitat l'hem creada nosaltres, primer amb les formes, després amb el nom, i continuem insistint en ella, fastigosos feixistes creats en la igualtat, que renunciem a allò que ens és propi.
El principi de la diversitat rau en el fet de no ser iguals. Però, ¿no som iguals? Si nosaltres mateixos cridem que no som iguals, ¿de què ens serveix voler ser iguals? Per això s'hi insisteix tant en la diversitat, perquè els d'altres països no són iguals a nosaltres, les dones no són iguals als homes, les capacitats mentals i físiques no són per a tots iguals. ¿I això ens redimeix de no posar les nostres facultats en bé de la humanitat?
La humanitat, jo creia que érem humanitat, singulars. Ara bé, el fantasma que hem creat diu que no, que som diversos. Doncs bé, si es vol continuar així, cadascú que campi com pugui; o exterminem els que no són com nosaltres. Perquè en el nom de la diversitat es fan veritables disbarats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada