Ahir vam ser a l'Auditori de Barcelona. Versionaven la 9a de Bruckner. L'Eiji Oue es posava al davant de la seva OBC i jo m'esperava un desastre enorme. No m'ha agradat mai l'Oue. L'OBC amb el Martínez Izquierdo anava fent passes per poder interpretar alguna cosa amb cara i ulls. Hem de pensar que s'ha sentit grinyolar el violí solista en una simfonia de Mahler.
Però anem a ahir: !quina meravella! L'OBC començava a sentir la música i l'Oue va aconseguir fer una versió més que interessant de la 9a. Els legatos de les cordes, el sentiment que anava agafant la veu de la música. L'última simfonia de Bruckner, ell ho sabia. De fet, inacabada. La integració dels acords en el dolor i l'angoixa, la integració del dolor i l'alegria en el cosmos, del qual sorgim i al qual tornem.
Està sent una tardor crua: la gent marxa per integrar-se en el cosmos un altre cop, i ens sentim més solitaris i enyorosos recordant tendreses i somriures. I amb llàgrimes aixequem la mà per fer un adéu vacil·lant i tremolós.
Després del trèmolo de les cordes al primer moviment, apareixen les trompes anunciant un nova creació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada