Una paraula nova: montillada

Una de les cagades -i perdoneu la paraula per allò d'escatològic que pot contenir- més impressionants de Montilla (no s'ha parlat mai de montillades tot i haver agafat la Tura com a consellera o haver endollat al germà de l'expresident del govern català) és no haver acceptat la dimissió del conseller Maragall.

Perquè en un acte de seny català, Ernest Maragall va realitzar un dels actes més seriosos i més ben plantats de tota la seva legislatura. Naufragi rere naufragi, desastre rere desastre, llei rere llei que feia aprovar a tot un Parlament de Catalunya que -voldríem tots els catalans i catalanes- mantingués la seva dignitat, Ernest Maragall feia l'acte més digne, l'ÚNIC vàlid de tota la seva legislatura on tots podíem creure que hi posava una mica més de raó: dimitir. Era, realment, el millor que podia fer per Catalunya, pel país, per l'honor de tots els catalans i catalanes. I va el sociata de torn i em diu que no ho pot fer. Però, em pregunto, on s'és vist? La Montillada passarà comptes i comptes seriosos a tot un país, perquè ¿qui farà baixar del ruc el similar que té a les seves mans l'ensenyament del país?

Ara ha posat els ordinadors, ¿hi haurà una comissió d'investigació per saber per què Catalunya és l'única comunitat autònoma que els pares en paguen la meitat? ¿I què rep Toshiba i què reben els de dalt? Perquè no crec, realment, que la seva implantació sigui per qüestions pedagògiques.

Als Tallers de Llengua i Literaura Catalanes deia el conseller que ell sabia d'un home que havia llegit el seu primer llibre en format digital. I posaria la mà al foc que es deu tractar d'algun/a polític/a. Però això no ho va dir, no ho sabem. El suport digital és car i el poble, en una època de crisi i d'atur que no ens solucionen, no està gaire per mandangues. Crec que qui vol llegir sense pagar ni cinc deu anar a la biblioteca. Jo encara vull tocar els llibres, amb els anys els he arribat a tenir tant d'afecte que ni l'Ernest ni el seu avi (ai, si aixequés el cap!) em farien desdir de tanta lleialtat.

El cas és que no sé si en realitat el poble està fatigado del tripartito o està fatigado dels cantamanyanes (que deia la meva padrina) que toquen flabiols al so de panderetes i tenores al so de castanyoles. I tampoc no sé si tot va ser un joc polític. El que sí sé és que n'estic fart de tantes mentides.