Jo ja no hi sóc

Ja fa dies que en volia parlar. El savi deia que més valia comptar fins a cent, potser de vegades és més savi comptar fins a un miler o a un milió. El cas és que a finals de gener es va encetar una crisi a Reagrupament de la qual vaig prometre a gent de l'associació que en parlaria. I ara ho faig.

Vaig tardar molt poc a treure l'enllaç de la meva pàgina, perquè crec que no es val a tenir-la i, ara, cal que us digui que jo ja no hi sóc a Reagrupament. Explicaré el que vaig viure.

El cas és que a finals de gener, sense solta ni volta, el president de l'Associació va passar a ser expresident. Demanava la dimissió d'uns membres de la Junta que havíem elegit en Assemblea feia gairebé tot just tres mesos. Qui havia de dimitir era gent que defensava uns estatuts que havíem aprovat en Assemblea feia gairebé tot just tres mesos. El cas és que l'expresident, abans president i ara president, volia fer unes llistes electorals que poguessin ser votades per tota una Assemblea quan en els Estatuts es diu (o es deia, ja no estic al corrent) que cada territori triaria la seva.

Què passava? Què passa? El cas és que la pàgina web de l'Associació treia foc. La gent volíem saber i se'ns anava informant de tot això fins que es va omplir de paraules que defensaven l'expresident que havia estat president i que és president. Tot va durar ben poc. La Junta havia dimitit en ple.

Jo m'omplia el cap amb preguntes: Com podia ser que tanta gent cregués en un salvador de la pàtria, en un messies que vulnerava roïnament els Estatuts i l'Assemblea de feia tot just gairebé tres mesos? Com podia ser que demanés la dimissió d'una gent triada per l'Assemblea? I em feia un altre cop en una etapa dictatorial. Un home expresident podia tornar a ser president vulnerant la democràcia. Efectivament, passades unes hores, qui havia de dimitir dimitia. L'expresident passava a ser president, com si se li hagués passat la rabieta pròpia d'una criatura d'any i escaig, i tota la Junta, que havia demostrat estar faltada de criteri en les hores anteriors, tornaven a prendre possessió de les poltrones. La pàgina web de l'Associació tornava a tenir com a titular l'article "Patriotisme i Dignitat", l'article que va donar lloc a la creació de Reagrupament, com si es tractés d'una carta d'ajustament de la televisió franquista. Els afectes al règim, sense idearis, només fidels a l'home, al salvador, al messies, ja tornaven al seu lloc. I no va passar res. Només, i alguns companys i companyes m'ho van dir, deixàvem l'Associació davant dels últims fets. Jo vaig tardar ben poc: el dimecres 3 de febrer em donava de baixa. Volia saber alguna cosa més i per això vaig trigar algun dia, hi havia gent que m'animava a continuar, però jo pensava que em continuarien dient que el país s'ho val i m'escalfarien el cap. I com pensava que em trobaria amb el mateix que amb ERC, una falsedat i una traïdoria, i que jo no seguia messies-salvadors de pacotilla, vaig decidir-me: ara ja fa un mes de la meva baixa.

En Jaume Renyer, un dels que van dimitir de la Junta -i ell sol de l'Associació o partit- va dir que havia estat un acte de purga dins de l'Associació. Podeu llegir la seva versió aquí.

I ara, què passarà? Que en Laporta s'endinsarà en els llimbs de l'Associació i arribarà a portar les regnes d'aquesta? Que afectes i propers (i properes) al messies dictador podran arribar a estar a les llistes electorals?

Em vaig sentir tan trist... Enganyat, desolat... Sol, completament sol. Torno a no saber a qui votaré a les properes eleccions. Jo que creia que algú, per fi, podria portar endavant l'últim pas per la independència. Però, efectivament, tot són interessos creats. Ai, Jacinto Benavente!

El que sí tinc ben clar és que el meu país es mereix el millor. I hi lluitaré, sigui d'on sigui.