Leonard Bernstein (1)

Han existit grandiosos directors d’orquestra. Però us he de dir que tinc una feblesa significativa pel nord-americà. Potser sí que em traeixen les versions de les Simfonies de Mahler, però posteriorment us remarcaré algunes obres més que em van copsar significativament i que van ser dirigides per ell.
Gustav Mahler i Leonard Bernstein van de la mà. El nord-americà va copsar el sentit profund de l’obra mahleriana i la va transmetre sense complexos. Si Bernstein tenia una virtut era ser ell mateix davant de l’oquestra. I ser ell mateix significa que no es deixava dominar únicament per la tècnica sinó que sempre anava més enllà, anava a depassar l’obra, trobant-li el caràcter més profundament espiritual de la mateixa. I en Mahler es nota, Mahler no és únicament força –que de transmetre-la, Bernstein en sabia un niu– sinó profunditat i misteri. Per això produeix esgarrifances. Només per això, si us sembla poc.
Tota la crítica posa en un lloc preeminent la integral que va enregistrar amb la Filharmònica de Viena, entre d’altres, per a la Deutsche Grammophon; jo, que sóc de portar la contrària, us recomanaria, en canvi, l’anterior integral, sobretot amb la Filharmònica de Nova York i que Sony va reeditar l’any passat amb un so subtilment millorat (sense els Lieder que incloïa l'anterior edició. I encara més, s’ha d’adquirir en algun lloc d’internet, aquí encara no ha arribat –si voleu, d'això, us podeu queixar al Montilla o al Zapatero que es creuen potències mundials).