De Montilla i altres afers

JOSÉ Montilla, president de la Generalitat, és un home coherent fins a la medul·la. Quan semblava que la manifestació havia de ser unitària -exclòs el PP, que sempre es desmarca d'allò que no ensumi a ranci nacionalisme espanyol- ell és qui es desmarca. Home prudent com és, que havia vist com les manifestacions al País Basc es desmarcaven pels lemes, pensa que el millor és no dir res i dur una senyera muda que parla per si sola.

¿Que serem a un funeral? No ens han matat, som ben vius per cridar i alçar les nostres veus perquè arribi a tot Espanya, hereva d'un franquisme, la del toro, castanyoles i pandereta, que deia el poeta. Ara que el lema no era un lema polititzat -Òmnium i IEC, entre d'altres, i després els sindicats- resulta que hem d'emmudir. I haurem de ser respectuosos. No sé a qui representa el president de la Generalitat, però potser no és el sentiment del poble. De fet jo hi aniré sense ser en cap partit; jo que vaig votar que no volia aquest estatut ranci, i sense posar-me enmig de cap partit.

El 10 de juny ha de ser el dia en què el país torni a replantejar-se les bases de la nació. No ens queda més remei, ho deia anteriorment, que deixar que creixi aquest independentisme adormit encara en les classes conscients de la nostra Catalunya. Només dient que ningú no ens pot esclafar, com alguns diuen que han fet, podem sorgir com l'au Fènix i reprendre el vol a les altures, altures llunyanes del nostre país, per damunt dels altres que ens prenen els diners del pa que fem dia a dia. Potser ja n'hi ha prou.

Encara espero algun gest desmesurat, que deia el poeta, algun gest que demostri que som. I una de les coses que li cal fer al nostre president és cridar amb nosaltres, però també li queda una assignatura pendent: un partit socialista català, un partit socialista exclusivament català, fora de les dependències d'Espanya. Perquè si Espanya passa de nosaltres, si no ens vol, només ens queda acomiadar-nos amb un gest ple de dignitat.