La vida, de tant en tant, treu el conill del copalta i sorprèn com si fos el primer cop que hom es meravella de veure un conill. No entenc, com li deia avui a un amic filòleg hispànic que, entre tants -hi compto els meus i les meves professors i professores- hagin dut en el silenci de les seves lectures i aprenentatges, gegants com Blas de Otero, Miguel Hernández, José Hierro o León Felipe... -un altre dia més noms; de moment, aquests-. "Dios, por favor, que las españas están podridas de fascismo", que les veus dels més grans es facin sentir, per l'energia creadora de l'univers, o, si voleu, per un simple gest de reconciliació, de sinceritat; de sinceritat literària, creadora... És que m'estic adonant -i perdoneu-me- que la literatura espanyola pot ser tan admirablement gegant com la catalana.
És clar, jo havia llegit el que tothom -potser una mica més del que avui demanen-. Però llavors un dia hom topa amb aquestes grandeses i, mentre llegeix, nota que li cau alguna llàgrima i torna a rellegir i pensa que per què li havien amagat aquests noms i continua sense acabar d'entendre moltes coses. Però allí estan els volums podrint les prestatgeries de llibreries i biblioteques, i podrint-se, mentre llurs pàgines s'esgrogueixen i s'omplen d'aquell tuf de llibre oblidat. Hem oblidat pensaments, lluites, imaginacions, els hem oblidat a ells, ho hem oblidat tot...
Sí, hem oblidat també el sentiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada