Ahir

Ahir va ser el meu aniversari. El temps passa inexorable i el ritme de la vida el marca les passes que anem fent. Ara bé, tampoc no puc ser insensible a les marques del destí o a allò que aquest em té reservat.

Ahir moltes amigues i amics em van felicitar. És fantàstic sentir-se recordat i estimat i, des d'aquí, us dono les gràcies. I també a aquells/-es que haguéssiu volgut felicitar-me i a aquells/-es que se us va passar. I a aquells/-es que no ho sabíeu. És genial poder parlar, un dia o dos a l'any, amb tantes amigues i amics en un dia i en un altre.

Em vaig sentir feliç, però contradictori que és l'ésser humà, no vaig poder d'evitar sentir aquella recança que, des de fa uns dies, m'agombola. Felicitat i tristesa a l'ensems: la paradoxa de la humanitat, l'ésser idiotitzat.

Abans d'entrar en una gran filosofada us seré més simple perquè ens entendrem millor: us estimo a totes i a tots, gràcies de tot cor. Però aquest any fa poc que ens ha deixat un gran amic. I això en el fons es nota -i molt!-.