Qüestió de lèxic?

Des de sempre que el cristianisme ha usat paraules com acceptació i resignació per mantenir un ordre establert, moral i social, que li convenia a ell i a un govern. Miquel Martí i Pol, no sé si amb ressò cristià però sense que aquest tingués gaire cosa a veure, parlava de l'acceptació. En ell s'entrellucava aquell procés dolorós que suposava l'acceptació, sobretot en allò que l'havia canviat totalment: la malaltia.

Resignar-se ja connota una certa passivitat. I significa dir-se a un mateix allò de "vés, què hi farem!". La humanitat no és, per naturalesa, immòbil, sinó tot el contrari. El moviment significa la vida i aquesta és plenament intrínseca a la humanitat.

I contra tot això hom pensarà que sóc partidari de la rebel·lió. Rebel·lar-se és bo quan hom pot lluitar contra alguna cosa i pot obtenir un resultat completament diferent a aquell contra el qual ens hem rebel·lat. Si no és així caiem en la més absurda estupidesa, energia malgastada inútilment que no té cap tipus de productivitat, un fet estèril. I tornem a l'immobilisme.

Últimament es parla d'integrar. Aquella realitat que hem d'acceptar o amb la qual ens hem de resignar, perquè no hi ha cap tipus de moviment que la pugui canviar, s'ha d'integrar i fer-la pròpia. No pot ser pas aliena a cada u/una de nosaltres, sinó una part integradora de la persona, motiu de l'aprenentatge en el devenir, i un canvi en les pròpies vides. Només així passa a ser una realitat canviant i canviadora. Un passat que esdevé present i que s'encara amb el futur.

Potser Martí i Pol ho entenia més o menys així, potser només era una qüestió de particularitat lèxica.