Fa poc, en una d'aquelles tertúlies que mantinc amb amics i amigues, tornava a dir i a expressar el que fa temps que penso i sento. Els homes i les dones d'aquest país estem terriblement afectats pel franquisme: som fills i filles d'aquest i encara no sabem com treure'ns-lo de sobre. Potser no ens el volem treure de sobre. Parlo de franquisme i de tot el que comporta: una església abocada a allò que diria del BÉ (cel) i del MAL (infern). I com són (som, perquè no ens ho hem tret de sobre) duals són (som) uns hipòcrites, falsos i mentiders amb nosaltres mateixos/mateixes.
Encara avui en dia ens deixem regir per la por, com si aquesta construís el nostre futur. I és que el que fa és derruir-lo. "Hi haurà una guerra, mira el que va passar al 36...", "No surtis de nits que avui en dia...", "Ara hi haurà una allau de robatoris", "Mira que perdràs la feina", i la grip A i la sida, i el càncer, i el dolor, i la malaltia, i la inseguretat i... I vinga normes i actituds falsament ètics que tothom respecta amb una convicció o una altra perquè com ens ho manen, no sigui que em portin a la presó. Els catòlics no poden fer l'amor amb preservatiu, ja que ataca la sagrada norma de la reproducció. Per tant, o ho fan com Déu mana, o es conserven castos i puros. Els altres, millor que ho facin amb preservatiu no sigui que se'ls encomani el que l'home o la dona va agafar fent-ho amb la dona o l'home del jefe o de la jefa. Però això sí, secret i silenci!... és clar, si es vol dur la vida igual de convencional com fins ara. No sigui que trenquem una valuosa norma moral i ètica. La por a perdre-la, la por a guanyar-nos l'infern. Continuem igual d'educats en el temor a Déu, en el temor a Franco (vull dir al govern) i en el temor als homes i dones de la nostra societat. No, el que he dit més amunt és un simple i vulgar exemple, però n'extrauríem un munt més d'uns homes i dones acovardits per la por i impulsats per la més cruel de les hipocresies.
Hi he pensat aquests dies que llegia uns papers de l'època franquista en què així ho representava i he vist que continuem igual, no hem canviat absolutament gens. Igual d'hipòcrites, guiats per falses morals en què en una altra època ens van fer creure i encara no tenim la personalitat per descreure-les. I la por al què diran i al que no diran. I la por en Déu, la santa mare Església, la por al del costat i al de més enllà. La por en el Montilla, el Zapatero i el Rajoy; la por en el Camps -aquest i el Fabra sí que em foten por com una pedregada, ja que són la manifestació pública de l'estupidesa d'un poble, altrament dit democràtic- i la por en l'Artur Mas (mireu si li tenim por que ja comencem a dir allò de que Déu mos agafo confessats), la por en l'Herrera i el Puigcercós (visca el folklore y la madre que te parió), la por en els independentistes que s'agafen tan seriosament el seu paper de separar-se que ells mateixos ja van separats. Els polítics infonen i difonen por. Ells fan les lleis i, últimament, prohibeixen tant que sembla que hagin agafat el relleu a la santa mare Església en una època en què tots sou uns descreguts. I ens diuen com ens hem de comportar, ens avisen a l'autovia en pantalles gegants que circulem per la dreta (a mi em va despistar molt; tant que vaig pensar que aquella nit anterior havien canviat la norma i s'havia de circular per l'esquerra), que no fumem, que no bevem, que no matem toros (que els podem posar foc a les banyes, però no matar-los), que no travessem pels llocs que no estiguin marcats per a fer-ho (pas de vianants) i en el moment adequat (quan es posi verd el semàfor o no vingui ningú), que no ens passem ni un quilòmetre més per la carretera de l'estipulat (que a Catalunya hi ha tants radars com a tot Espanya), que no et moris perquè, si no, bona part dels teus béns passen a l'estat, que ens vacunem per la grip, que ens hidratem a l'estiu, que truquem al 012 si tenim algun dubte, que el sol és dolent a l'estiu i que ens hem de posar crema protectora, que parlem el català, que siguem cívics ciutadans i que no ens orinem ni ens caguem pels carrers (que els gossos tampoc no ho facin), que no escopim ni vomitem... No acabaria mai: els deu manaments, amb el govern, han arribat a multiplicar-se per setanta vegades set. I, és clar, a diferència de Moisés -com nosaltres no idolatrem altres déus que l'únic veritable, és a dir, el govern (que lo es por gracia de Dios, diria algú)- el govern no trenca les taules de la llei. Perquè nosaltres, aborregats, obeïm amb una fe cega, no sigui que... (cediu-li el lloc a la por).
Per cert, passant a un altre ordre de coses, ¿sabeu que a les estàtues de les rambles de Barcelona els demanaran el currículum si volen treballar? Ai, aviat hauran de passar oposicions.
Ah! I a un faltat que signava com "L'acomodador anònim" o una cosa semblant (no ho vull ni recordar) La Mañana (diari de dubtosa reputació de Lleida) li publicava una carta on deia que s'haurien de prohibir les crispetes als cinemes i beure i menjar i qualsevol cosa o, si més no, que aquells qui ho vulguin fer quedin marginats en unes fileres condicionades precisament per a això -posava l'exemple dient que ho faria igual que amb els fumadors-. Jo, que ja no creia en els acomodadors perquè ja fa dies que no en veig als cinemes, havia de creure-hi perquè en sorgia un, potser de la nit del franquisme, a prohibir. Jo, que ja arribava a pensar que prohibir era cosa dels d'esquerres que tan bé ho han fet últimament, això de prohibir.
Perdonin, senyors i senyores d'esquerres, posats a prohibir, ¿podrien prohibir també els estossecs enmig dels concerts de música clàssica, i els caramels que desemboliquen mentre tussen per a no tossir? A mi, personalment, em molesten més que les crispetes. I de pas, prohibeixin els acomodadors que queden en aquest país perquè em sento incòmode; i, si no és molt demanar, podrien prohibir els polítics, perquè amb tanta moral hipòcrita que ens volen imposar, i, sobretot, amb tanta estupidesa, no em deixen viure tranquil.
I cridi la veu de tot el poble: Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada