El caganer

Ha passat Nadal i ha passat cap d’any i aquest any no he fet cap pensament reflexiu sobre la situació del món o del país. Més que reflexiu potser millor valoratiu. Posem que li haguéssim de donar el premi “Caganer” de l’any a alguna persona que amb la seva vàlua governamental, presidencial o parlamentària n’hagués feta alguna de tan grossa que sigués digne o digna de tan il·lustre títol català –ningú no podria negar que seria un títol ben nostrat-: “CAGANER DE L’ANY”, imagineu-vos-el, el rètol lluminós vull dir, com una mena d’aurèola que abastés tot el minvat cervell de la persona en qüestió. Semblaria fins i tot els llums aquells que serveixen per distingir els puticlubs. “CAGANER DE L’ANY” i pel darrere li regalimaria un suquet marronós que aniria a dipositar-se a la tifa majúscula que li ha valgut el premi. I al davant li cantaríem nadales com “A 28 de novembre... fum, fum, fum...” i coses que li recordessin que el títol potser és efímer i que l’any que ve no el gaudirà, perquè ja no és al govern.
M’ha vagat de pensar en el personatge que podria realitzar tan catalana acció i, us juro, que sóc incapaç de trobar-lo. Em direu que no pot ser tan difícil, que algun ja me’l diríeu... I tant! Però és que aquest no és el problema, el problema és trobar qui de tots i totes no es mereixeria ser el caganer de l’any. L’any que ve serà un altre any.