De vegades no som prou valents ni valentes per cridar i se'ns escapa el temps mentre ens roben, ens insulten, ens prenen els nostres drets i ens menyspreen. No diem res i seguim pagant, aguantant i parlant sense intentar que creixi una mica la nostra dignitat. Morirem dignes, només, d'haver viscut sense haver lluitat. Perquè, en què va quedar el 10 de juliol? Potser ens caldria ser una mica més com abans, com anys enrere en què els ideals es convertien en accions. Tenim massa poc i pensem que tenim massa, però ¿qui ens treu de la nostra comoditat?
De vegades sento que hauríem d'acabar amb aquesta desídia, aquest maleït egoisme que se'ns enganxa als ossos i que no ens deixa ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada