Tinc l'ànima ranca, un dolor pregon que brolla de la solitud no em deixa avançar. Immòbil en l'etèria i fèrtil tristesa cridaria des de les entranyes perquè el crit l'engolís l'aire. I res és tot. I esgarrapo parets perquè surti la sang, i la sang no surt. I tot és res. La sang només surt de l'arrel de les ungles ja trencades.
Des d'un incert futur crido al present. I renego, i penso, i escric, i em desdibuixo en el passat per repensar el present. Però el present no es deixa repensar: quan repenso ja és passat.
Tinc la cama ranca, ranquejo sí, i un dolor pregon que brolla de la part inferior de la columna, s'estén a la cama, i de la cama al cos, i del cos a l'ànima. I no, no em deixa caminar. M'esgarraparia les entranyes per cridar, per poder caminar.
Busco desfer l'etern cercle per trobar la linealitat. No sé si serà possible.
4 comentaris:
Farem el camí plegats, en línia recta. Com la dels bancs on repensar la vida.
Uf, de tan ben expressat, espanta. Em trobo en cada una de les teves paraules de lluita aferrissada i impotència. I em reconec en aquest crit furient al present. El present és l'única solució, viure'l sense repensar-lo i fer-lo servir per evocar el passat i el futur a través de la paraula. Bon diumenge!
Montse, encara que sigui amb crosses.
Sílvia, compte amb el present que és un parany: ja és passat mentre llegies. Gràcies per les teves paraules. Bon diumenge!
Publica un comentari a l'entrada