On la gent sigui més humana, on els rellotges comptin el just per mesurar l’ordre social, descomptin les hores per comunicar-se amb unes altres; on les persones expressin els sentiments sense por a què diran, on l’altre sigui l’altre, sigui qui sigui. On la vida flueixi pel costat de la vida i no pas de la mort. Pels costats de Tarragona no és, no; en dono fe. I encara els indrets absorbeixen els de fora.
4 comentaris:
Els meus indrets haurien d'estar esborrant-se, però s'han rebel·lat.
Uff, em sona a utopia i no ho hauria de ser. Si el trobes, avisa!!
Però si en aquest país tothom es prou submís... Ai! Els teus indrets.
Si el trobo sereu els primers i les primeres a saber-ho, no ho dubteu. Però no us esteu d'anar-lo construint.
Publica un comentari a l'entrada