31 de maig 2012

I diuen...

que la solitud és extreta d'una angoixa vital que s'acostuma a matar a força de donar vida a infants, a sentir-se acompanyat o acompanyada per algú. Però no cal acostumar-se: els fills desapareixen, han de desaparèixer, buscar-se la vida. I algú de la vora et resa l'ubi sunt.
On collons vols que siguin? Si tot, absolutament tot, torna al seu lloc. Sí, he recobrat l'angoixa vital que amaneixo amb tristesa.

2 comentaris:

Sílvia ha dit...

No crec que hi hagi un lloc per a cada cosa, l'únic que amb el temps ens canvia la perspectiva sobre les coses i ens pensem que han tornat o han trobat el seu lloc. Això de tenir fills, per exemple, és un error pensar que ens alliberaran per sempre del buit o angoixa que sentim en la vida. De tant en tant va ve endreçar, posar ordre als sentiments. Ho acostumem a fer quan hi ha canvis. En el cas dels fills, m'imagino que es fa quan veus que s'han fet grans i trenquen el cordó umbilical que els mantenia units a tu. A mi l'ubi sunt em fa una mica de nosa, allò que deia l'altre dia de la nostàlgia tonta, però també és positiu perquè ens permet reprendre fets passats i perfer-los, com tu em deies, en el futur. Una abraçada!

Jordi ha dit...

Gràcies, Sílvia. De vegades escric el que algú pot pensar o pot viure; d'altres el que sento. Alguns, potser, s'alliberen en la perpetuïtat dels fills (ai, las!) i, potser, massa vegades es llegeix aquest fet en l'admirat Andrés Estellés. D'altres s'alliberen en la feina, d'altres... Un petó molt gran.