01 de juny 2012

Silenciosament...

anem passant la vida. Molts cops ens manquen llargues hores de conversa, vull dir de comunicació estreta i profunda. I algú es dirà que tampoc no té molt sentit que existeixin. Però, ¿amb qui compartirem la riquesa interior de la qual disposem?... Tampoc no ho sé. Alguns i algunes tenen aquesta riquesa tancada amb pany i clau en un bagul amagat al fons del cor. I em pregunto si també se l'enduran quan es morin... Tampoc no ho sé. Però avui recordo al poeta que va dir que a la humanitat ens falta comunicació. El recordo silenciosament que és com vol la humanitat que s'ha de viure (o morir).

8 comentaris:

cantireta ha dit...

Som silenci de portes enfora. Jo, dins, crido. I penso en els fills que no em lliguen més del que ha de ser recomanable. Però penseu el que vulgueu.
Petons sorollosos.

Sílvia ha dit...

Jo també penso que ens falta comunicació. Parlem molt i diem poc. Una abraçada!

Jordi ha dit...

Cada cop estic més convençut que totes i tots els que escrivim en blocs som gent ben estranya: busquem l'espai per comunicar-nos i per comunicar, trobem que normalment la gent no es comunica (de portes enfora no val, cantireta, tu sempre et comuniques, encara que per dins cridis -jo també), i concebem el món de manera diferent perquè el comuniquem. O no?... Dos petons.

Carme ha dit...

T'he conegut a través de la proposta als premis cats que ha fet la Sílvia.

Em quedo! N'hi que només fos per aquest darrer post... gràcies!

Jordi ha dit...

Benvinguda, Carme. Però pots participar-hi, a mi m'agrada.
I gràcies, Sílvia, és un goig que no em mereixo... però ha servit perquè vingui la Carme.

cantireta ha dit...

Ja has passat per cal Miquel Àngel?

Carme ha dit...

A mi sempre em manquen llargues hores de conversa. Em manquen moooooltes hores de comunicació estreta i profunda.

A vegades sí, tanquem la riquesa interior amb pany i clau. Hi ha gent que ho fa per voluntat pròpia, perquè ja els va bé així... i hi ha gent que ho fa per manca d'interlocutors que conversin d'aquesta manera estreta i profunda.

Jordi ha dit...

Ja és ben veritat, Carme. Som ben estranys, no?