De la premsa local lleidatana

Només llegir aquest títol algú podrà pensar: ¿quina premsa local?. Algú altre pensarà que tampoc no li interessa gaire, sobretot si és de les comarques barcelonines, tarragonines o gironines. A mi, al capdavall, tampoc no m'interessa; és precisament per això que escric avui. Les comarques de Lleida tenen dos periòdics que s'editen a la capital: el Segre i La mañana. Després vénen tots els altres que, sense ànim de desprestigiar, són un calc, però gratuïts, això sí: el Bon dia, l'ADN i potser algun altre més. Remarco que són gratuïts perquè, si més no, en agafar-los, quan hom encara conserva l'euro a la butxaca, pot pensar que no li estan prenent el pèl. I ho dic perquè va com anell al dit amb el tema de què vull parlar avui, perquè, sí, avui torno a estar content.

I ho estic perquè la senyora Marta Alòs -política de CDC-, en l'article que publica cada dilluns al Segre, no ha estat ofendosa. La senyora Marta Alòs escriu setmanalment i, durant una bona colla de setmanes, explica al govern local el que no fa bé. És clar que qualsevulla persona podria dir que els articles d'opinió són per a això, però crec que hauria de ser més objectiva i pensar una mica més en allò que CiU va fer durant vint-i-tres anys al capdavant del govern de la Generalitat perquè li pogués caure la cara de vergonya. Si, com recordava ella que havia recordat en Jordi Pujol en una xerrada, s'havia de tenir les "tres is", jo li diria que el que va fer CiU va ser les "tres efes": "Folklore, folklore i folklore". Ens van prendre el pèl i els quartos, ens van vendre a Espanya per quatre rals. No senyora Marta Alòs, en Pujol no va ser tan bo com creu, pensa i diu. I a més, es venen l'Estatut.

És per això que avui m'ha vingut de gust parlar-ne, però que ningú no pateixi que, suposo que en els dies que em queden de blog, podran rebre tots els partits polítics.

I potser en un altre moment parli més concretament de la premsa lleidatana.