He anat a veure Aloma de Mercè Rodoreda al Teatre Nacional de Catalunya. Vull dir que he anat a veure la història d'Aloma de Mercè Rodoreda, tota recreada amb una delicadesa absoluta per Dagoll Dagom. No sé si la Rodoreda, que mirava amb lupa cada paraula, hi hagués estat d'acord. A mi personalment m'ha emocionat com poques obres de teatre emocionen -sobretot quan es coneix la història- i encara sabent l'argument m'ha emocionat.
Qui la vagi a veure -i recomano que sigui al Teatre Nacional- que sigui conscient que va a veure una versió de la novel·la, que no esperi veure la novel·la, que per a això ja es té la novel·la. No es tracta d'això, cal anar a veure una obra de teatre, encara més, un musical. ¡La Rodoreda en un musical! I un musical magnífic: amb una música exquisida i esplèndidament interpretada; de veritat que arriben a vibrar els cors. Potser sí que tots arribem a ser una mica Aloma i cadascú som una mica tots.
Les experiències dramàtiques d'aquest any Rodoreda que he pogut veure (confessant que em vaig perdre La plaça del Diamant) han estat magnífiques: tant Un dia. Mirall trencat com Aloma, dues de força diferents; la primera amb el muntatge magnífic i ben estudiat de Ricard Salvat, la segona amb una feina de composició de lletres i músiques. I ambdues intentant dramatitzar una novel·la. Ha estat prou coratjós per a aquests muntatges. Des d'aquí, enhorabona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada