Les festes majors

Uf! De festa major en festa major. L'agost és, més o menys, així. Avui n'he vingut d'una sorprenent. "Bona festa major!" -tothom es deia- com si fos nadal. I veia gent que duia el seu pastís al migdia, al vespre... perquè encara continua la festa. Un seguici popular formidable: el drac, els diables, els trabucaires, l'àguila, els gegants, els nans, els capgrossos, les cavatines, els malcasats, els pastorets, els cercolets, els panderos, el ball de gitanes... llarg, ens hem adonat tard que havien passat tres hores i més, veient, escoltant... magnífic. De fet, era una processó, mig profana, mig religiosa, en què es revestia de les millors gales quan el sant entrava a la basílica (millors gales: tot el seguici present ballant, fent foc, fins i tot s'han afegit els focs d'artifici...).

I he pensat en la pobra Lleida, en la mísera Lleida, que no és capaç de veure què és un seguici popular per, si més no, anar-lo copiant per transformar-se en una ciutat de festa major. Si el regidor o regidora -que no sé qui és i la veritat és que pel que fa poc m'importa- es dignés a anar a veure altres festes majors tindria amb qui comparar-se i veuria la seva misèria.

No, al personatge en qüestió, sembla que no l'importi veure els nens somriure, veure com piquen de mans en passar el seguici, veure qui vindrà tot seguit i, dies després, apuntar-se per poder participar, quan siguin grans, en el seguici.

Sembla que a Lleida poc l'importi tot. Excepte la pera llimonera de la fira de sant Miquel que, cada cop, a pesar d'allò que es diu per la televisió i les ràdios lleidatanes, van a veure menys gent.