Que consti que sóc anticonvergent i antiunionista per definició i perquè aquests em van fer així. Sí, van tenir molt de temps en què convertien les oficines de l'administració en despatxos electorals. Per això en Carod els va dir que ho deixessin tot abans de marxar. Però és aigua passada. Només volia que ho sabéssiu.
El cas és que m'ha estranyat tant que en tants pocs dies la Convergència emmerdada encara ho quedés més, que he decidit trencar una llança al seu favor. (No sóc com ells, rancorós). Però, si us plau, estimats i estimades lectors i lectores, no m'ho tingueu en compte.
Surt el cas Fèlix Millet. Comencen a remenar entre les runes del seu autofinançament i surt la fundació Trias Fargas (convergent, evidentment). Fèlix Millet queda lliure i es passeja per les Rambles amb la tranquil·litat característica.
Baltasar Garzón, que deu estar buscant alguna medalla, actua amb el rigor característic i deté a uns quants; qui surten més mal parats són els convergents (curiosament!) i els emmanilla i els duu al jutjat. No passegen per cap Rambla.
Garzón, potser, ha volgut ensenyar a un jutge com s'ha d'actuar davant d'aquests casos de corrupció. Curiosament són convergents i d'aquí a un any tenim eleccions al Parlament de Catalunya i tot això se sabia des de feia anys. Aquí, em sembla, que els qui van més nets i polits fan una pudor estranya. Jo no penso ensumar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada