Impressions musicals (2)

Un dels casos que em va fer venir un cert neguit cultural va ser la meva experiència amb la música de Gustav Mahler. Diuen que els mahlerians s’enganxen a la seva obra gràcies a la Simfonia núm. 4. La veritat és que jo també vaig començar per aquesta, em va impressionar, però encara havia de descobrir un univers més meravellós.
Un dia vaig escoltar a la ràdio el final de la Simfonia núm. 8, per a mi, la millor de Gustav Mahler i, potser, la segona millor simfonia de tota la història de la música. Efectivament, era un gaudi complet fins que va arribar aquell dolç crescendo del “Alles Vergängliche” que acaba amb una apoteosi total. Va ser en aquests últims moments de la simfonia que va créixer una magnífica esgarrifança davant d’aquella meravella. No vaig tardar gaire a anar a buscar la simfonia a la casa de discos (llavors encara en podíem comprar a Lleida; ara ja no en tenim de cases on poder-nos fer amb un disc), i en escoltar el final no em vaig esgarrifar, em vaig meravellar de nou, i de nou cada cop que l’escoltava.
Un dia la vaig tornar a escoltar per la ràdio. Magnífica. Arriba el “Alles Vergängliche” i arriba de nou l’esgarrifança. Potser començava a entendre què passava. I escolto: Leonard Bernstein amb la London Symphony Orchestra. I és aquesta. Hi vaig. Em donen Bernstein amb la Filharmònica de Viena. I no. Més meravella però no hi ha esgarrifança. Vaig trigar uns mesos fins a aconseguir-la, encara ara quan l’escolto m’emociono i m’esgarrifo.