10 de juny 2012

El color agre de la vida (2)

Sabem el que som, però tot queda entre vidres opacs, perquè és de llei no compartir. I no es comparteix. En el fons: la por -què diran? què pensaran? Ningú no pensa que l'altre pot ser tan humà com algú o alguna ho podria ser. I ens amaguem sota un impermeable superflu. I diem i cridem que som diferents, potser millors i tot. I alguns/algunes s'enorgulleixen perquè aquest ha dit de mi, i aquella persona, i aquella altra... i arriben a viure de les mentides que han generat.
Tot és superflu, tot és en va. I això ens fa superflus i vans, i gens humans. Al capdavall, hom pot pensar que tot allò que diu aquell o aquella és mentida. 
Jo visc en aquest món. L'he viscut.

5 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Aquest matí havia escrit tot un comentari llarg... no ha quedat.

Se'm fa difícil refer-lo de nou. Jo sempre he mirat de compartir... el resultat és divers. No m'agrada amagar-me amb cap impermeable, però a vegades també ho faig. Depèn de cada persona amb qui comparteixes. I moltes coses són superflues, però no totes.

Hi ha molta gent que és humana i bona persona, molta... hi ha ambients que no deixen lloc per a ser-ho.

Jordi ha dit...

Que hi hagi gent que sigui molt humana és ben cert. Però només generalitzo. Molta no és la majoria. La majoria es queda a casa regant l'ego, potser, o es tanquen en grups de quatre per jugar als tres en línia. No sé. Són punts de vista. Gràcies Carme.

Sílvia ha dit...

Pro quan vius en aquest món de mentida i n'ets conscient, almenys tens una escapatòria. O no, i t'hi pots quedar i representar el paper que et toqui representar, prenent distància. El més trist és la gent que hi és immersa, no és feliç i no sap per què.

Jordi ha dit...

També és trist que hagis de sortir del món, sobretot quan hauria de ser les persones les que compten. Ja sé que no tothom pot viure el mateix però trencar la condició humana ens animalitza, vegetalitza o mineralitza. Gràcies Sílvia.

Jordi ha dit...

També és trist que hagis de sortir del món, sobretot quan hauria de ser les persones les que compten. Ja sé que no tothom pot viure el mateix però trencar la condició humana ens animalitza, vegetalitza o mineralitza. Gràcies Sílvia.