Fills de la gran puta!

Ja arriba nadal. Les llums enceses dels carrers ho constaten amb una feliç alegria. I no sé per què em recordo de Charles Bukowski. La naturalitat i la tendresa del nadal s'estavellen, dies abans, quan em puc permetre recordar-ho sense que ningú no s'ofengui amb aquella altra naturalitat que em caracteritza, com el vaixell que topa de ple amb l'escull, mentre viro cap a la tendresa que em caracteritza.

Us ho diré amb un ressò poètic:

Hi ha monstres humans que es maten.
Hi ha monstres humans que volen matar a tort i a dret per pur plaer.
Hi ha monstres humans que violen les consciències, les ànimes i els cossos.
Hi ha monstres humans que trenquen amb qualsevol tret que pugui fer olor d'humanitat.
Hi ha monstres humans que exploten.
Hi ha monstres humans que es tanquen en les lleis que ells mateixos no complirien.
Hi ha monstres humans amb cors de pedra.
Hi ha monstres humans que no saben qui són els seus companys.
Hi ha monstres humans que no reconeixen les amistats.
Hi ha monstres humans hipòcrites, falsos de cap a peus.
Hi ha monstres humans que renyen.
Hi ha monstres humans que no renyen.
Hi ha monstres humans que no somriuen.
Hi ha monstres humans que s'amaguen sota les paraules.
Hi ha monstres humans hipòcrites, falsos, fariseus del segle XXI.
Hi ha monstres humans que llegeixen i obliden, i fan veure que recorden.
Hi ha monstres humans que parlen en el nom de la humanitat.
Hi ha monstres humans als despatxos.
Hi ha monstres humans a fora, a l'aire lliure, als jardins que diuen: "No trepitgeu la gespa".
Hi ha monstres humans que trepitgen el veí, el company, l'amic.
Hi ha monstres humans que dormen amb homes i dones.
Hi ha monstres humans que es pregunten si dormen amb un monstre humà.
Hi ha monstres humans que són tan monstruosos que no reconeixen la seva monstruositat, perquè es pensen humans.

A ells, el meu crit: "Fills de la gran puta!".