Jo no faré vaga

El dia 17 de març hi ha convocada una vaga general d'ensenyants restringida al nivell públic. El dret a vaga és això, un dret i no pas un deure. Encara que avui en dia això dels drets i deures no queda prou ben definit. Però com que és un dret, jo no en faré. És clar que tal i com van les coses en aquest blog podria canviar d'opinió, però ja és això, definir-me com un mutant em fa sentir viu.

Viu en un país de morts. No faré vaga, encara que el senyor Maragall i el govern i el parlament en ple se la mereixin. Però com a ells i elles se'ls en fot, a mi també se me'n foten ells i elles. Estic cansat i avorrit de tantes rucades i, arribat a aquest extrem, la millor actitud és la del menfotisme (copio del GDLC: [de l'expressió me'n fot] m Actitud d'indiferència respecte a alguna cosa que hauria d'interessar o de preocupar. -Curiós que el diccionari de la llengua catalana tingui una paraula com aquesta; deu ser que a molta gent a Catalunya li preocupava com es podia dir la seva actitud en català. Els felicito: han sabut trobar el terme més adient i genuí-).

El cas és que se me'n foten els sindicats que, en ple, han convocat una vaga general per a docents públics. I voldran que els seguim com a corderets ben ensenyats, perquè si no, qui defensarà els nostres drets?... Ells i elles tampoc, de ben segur. Com han pogut tardar tant quan s'ho veien a venir? Com és que van plantejar vagues d'un dia, d'un altre... i no una vaga indefinida?

Amb el que m'estalviï de no anar a la vaga em compraré una bona col·lecció de Resurreccions de Mahler per si algun dia a aquest país li ve de gust ressuscitar. M'agradaria que em trobés preparat per celebrar-ho. Però ara que la gent no desperta, ara que els que continuen manant són els mateixos, i mateixos són qui es confiten els calerons... crec que el dia que ressusciti em trobarà amb totes les versions enregistrades de la meravellosa 2a de Mahler o em trobarà esperant la resurrecció dels morts.