Bon any nou!

Els dies de cap d’any són una crida a la melangia. Més que el final del calendari maia, que va passar sense pena ni glòria. Més que el Nadal, ho confesso. Parlo de mi, és clar. Busco en els diaris una distracció. I llegeixo d’en Carles Capdevila que dubta de les persones que no són capaces de buscar la manera de passar-ho bé en una nit així. Anem bé. Llegeixo l’acudit del Ara i no puc evitar somriure. Anem bé. Em fa somriure “La contra” de La Vanguardia quan en Lluís Amiguet recorda els seus estudis de BUP. Anem bé.

En Sánchez Piñol ens recorda que hauríem d’aprendre per a anys successius que hi ha partits com el PP i Cs a qui no cal plantejar-se votar. Anem bé. L’Eudald Carbonell diu que cal avançar cap a la independència, però sobretot que en el 2013 siguem més humans. Anem bé.

Però topo amb l’article de n’Antoni Puigverd: “L’any que se’n va s’ha endut persones i béns, somnis i projectes, anhels i passions. L’amic que més m’acompanyava ja no hi és”. I penso en les persones que no tornaré a veure. I penso en amics i amigues que no tornaran a veure éssers estimats. I em torna una melangia que s’instal·la a l’estómac.

I continuo: “Inventem el joc dels canvis de calendari per endolcir les ametlles amargants del dolor. I per enganyar el vinagre de la rutina”. I aquest és el poeta que diu veritats com a temples, com fan els poetes.

2013 serà un any de commemoracions: els centenaris dels naixements d’Amat-Piniella i d’Espriu; els vint anys de la mort d’Andrés Estellés i els deu de la mort de Miquel Martí i Pol. Aquests últims tres dels meus poetes preferits. Sí, ho confesso.

I llegeixo del Primer llibre de Bloomsbury de Miquel Martí i Pol:

 

Ja l’any crema en somort i fem recompte.

Del fosc de la memòria s’enlairen

torterols de records, imatges vagues,

recances i desigs.

                              Són feixucs sempre

els dies que hem viscut, i trencadissos

els que encara hem de viure. L’aigua esmola

les pedres i la veu, i aquest silenci

no sempre és un mirall ple de respostes.

 

Però la vida sols es diu vivint-la

i a l’altra riba d’aquest riu que tantes

vegades hem creuat hi ha el vent que encara

pot esbullar-nos els cabells, la força

per desertar el fastig i la impotència.

Tots els camins desvetllen angoixoses

solituds i secretes meravelles;

res no ens sotmet i tot ens corba els muscles.

 

Ja l’any se’n va i ens n’anuncia un altre.

Només si anem més enllà de la lluita,

incessantment i sense defallences,

n’amidarem, sencera, la fondària.

 

Fa unes hores que la boira s’ha imposat a Lleida i la melangia retorna. Que retorni també el dia, recomencem l’any ben feliços i acabem-lo també de la mateixa manera. Bon any a tothom!

La llança (post 222)

Tanco, si més no, de moment. No es pot dir mai que no torni a obrir, però potser serà un altre bloc, en un altre moment... Vaig iniciar-la amb motius ben determinats que han anat canviant i que, crec, ara com ara, s'han acomplert. Puc dir que, en aquests moments, aquells motius ja no em motiven. Descanso o plego. En d'altres moments no havia dit mai res i trigava a penjar algun post, però ara ho dic. Potser d'aquí a uns dies o mesos ni el bloc existirà.

Gràcies cantireta per posar-me en el món dels blocs, i per seguir-me; i gràcies a vosaltres, Sílvia i Carme que, des de feia ben poc em seguíeu. I també gràcies a els/les altres que anàveu llegint totes aquestes reflexions que anava penjant. A tots i a totes vosaltres us desitjo el millor: sort en el camí de la vida.

Mozart

La gran errada del geni, com la de tants altres: morir-se. I, a més, jove.

Capelletes literàries

Dubte (variació segona de "A Rilke")

I a les torres que, plenes de grandesa s'enlairaven, hi he plantat un penell que marca les hores de la por. ¿Serà cert que si l'amor no existeix, tampoc no pot existir la mort?

El color agre de la vida (i 3)

La pell s'esgarrifa de la mentida establerta com a convenció. La convenció, hipòcrita, s'estableix com a norma social. La norma social determina el bé i el mal. Ergo, la norma social és el mal; les lleis, injustes; la convenció és mentida, i la pell -humana i sensible- no pot trobar el seu lloc.

El color agre de la vida (2)

Sabem el que som, però tot queda entre vidres opacs, perquè és de llei no compartir. I no es comparteix. En el fons: la por -què diran? què pensaran? Ningú no pensa que l'altre pot ser tan humà com algú o alguna ho podria ser. I ens amaguem sota un impermeable superflu. I diem i cridem que som diferents, potser millors i tot. I alguns/algunes s'enorgulleixen perquè aquest ha dit de mi, i aquella persona, i aquella altra... i arriben a viure de les mentides que han generat.

Tot és superflu, tot és en va. I això ens fa superflus i vans, i gens humans. Al capdavall, hom pot pensar que tot allò que diu aquell o aquella és mentida. 

Jo visc en aquest món. L'he viscut.

El color agre de la vida (1)

Si, al capdavall, tothom es mira el melic, gira entorn d'ell/a mateix/a i poca cosa més. De pas, la vida gira entorn de quatre coses ben o mal disposades (les mal disposades cadascú pensa que estan al seu lloc) i vinga parlar d'un/a mateix/a! Com si els altres fossin fum d'una atmosfera contaminada que tampoc ningú sap per què hi és ni com hi és. Ara, això sí, si molt convé, prenem aquest fum i l'usem a la nostra conveniència.

Cada cop s'escolta menys, cada cop ens aferrem a les persones i a les coses per un instint de supervivència, i ens sentim sols/soles i tristos i tristes (i hauríem de pensar molt menys). 

Si us plau...

La cicatriu de la cama em crema: col·locaria el peu ferm en terra i diria a cau d'orella, íntimament, que el foc de la vida s'alça cap al cel amb fumarades, com els senyals de l'antigor, per indicar que sí, existeixo, entre rostres anònims i silenciosos, grisos i solitaris. M'alçaria discretament, que és com sóc, per cridar... únicament per cridar que som cridats a una vida més alta. La cicatriu de la cama em crema...

No parlo de tu, sinó de mi

M'agradaria continuar somiant-te si fossis possible: veure't els ulls il·luminats agombolant-me en els dies fatigosos i en les nits de desig, content d'haver-te creat somnis possibles i màgics, compartits fins a l'últim segon en els somriures de la cervesa de la vida. M'agrada somniar-te.

No parlo de mi, sinó de tu

Voldria saber-te amb els ulls il·luminats per la força de la vida; voldria creure't somniant mons nous per fer-te'ls possibles: els recrearia per a tu, només per a tu, per poder compartir-los tot deixant que els somriures dels dies es diluïssin en la joia de les nits. La vida no és si no ets.

Impotència

Sentir-se plenament feliç, poder veure i viure el sol i els núvols, sentir que qui parla amb mi és la persona més meravellosa del món, crear un univers màgic, deixar que les mans toquin música, escriure poemes bells, respirar sentint-me plenament conscient, caminar amb pas alleugerit o lent, però caminar amb la consciència d'avançar; trencar morals inconsistents, crear consciències plenament humanes, viure... simplement viure.

Insensatesa (variació primera de "A Rilke")

M'he deixat endur per aquella cua d'estel mentre és nit endins de mi mateix. Cauré?... És clar que cauré, ¿qui es pot mantenir en una cua d'estel? És més, aquesta nit no he vist cap cua d'estel. ¿Els estels tenen cua? És clar... alguns. Tanmateix, ha estat bonic ser en la cua d'un estel.

Silenciosament...

anem passant la vida. Molts cops ens manquen llargues hores de conversa, vull dir de comunicació estreta i profunda. I algú es dirà que tampoc no té molt sentit que existeixin. Però, ¿amb qui compartirem la riquesa interior de la qual disposem?... Tampoc no ho sé. Alguns i algunes tenen aquesta riquesa tancada amb pany i clau en un bagul amagat al fons del cor. I em pregunto si també se l'enduran quan es morin... Tampoc no ho sé. Però avui recordo al poeta que va dir que a la humanitat ens falta comunicació. El recordo silenciosament que és com vol la humanitat que s'ha de viure (o morir).

I diuen...

que la solitud és extreta d'una angoixa vital que s'acostuma a matar a força de donar vida a infants, a sentir-se acompanyat o acompanyada per algú. Però no cal acostumar-se: els fills desapareixen, han de desaparèixer, buscar-se la vida. I algú de la vora et resa l'ubi sunt.

On collons vols que siguin? Si tot, absolutament tot, torna al seu lloc. Sí, he recobrat l'angoixa vital que amaneixo amb tristesa.

Avançar

Donar les primeres passes i integrar-se en el món. Després de tant de temps allunyat m'hi integro amb la disposició de l'infant que veu allò que desconeixia. Retrobar-se amb l'afecte és allunyar-se de la solitud, només una mica, però és retrobar-se amb la tristesa.

Marató

Sobren cadires. Mireu-vos aquest enregistrament fins al final i penseu com vulgueu:

Mentides

La paraula violada i profanada; la paraula vana i absurda; la paraula és així, la paraula no és. La paraula creadora, engendradora de gestos.

Em sobren les paraules, prefereixo els gestos. Mentides, mentides i més mentides: són les tiges dels xerraires que mai no treuen flors. Sí, m'escandalitzen, millor que es lliguessin una roda de molí...

Cerco un lloc

On la gent sigui més humana, on els rellotges comptin el just per mesurar l’ordre social, descomptin les hores per comunicar-se amb unes altres; on les persones expressin els sentiments sense por a què diran, on l’altre sigui l’altre, sigui qui sigui. On la vida flueixi pel costat de la vida i no pas de la mort. Pels costats de Tarragona no és, no; en dono fe. I encara els indrets absorbeixen els de fora.

Destrucció

Se'm carrega el fetge i l'estómac, no només la cama. I tot és un cercle viciós: no s'ha de carregar el fetge per descarregar la cama, però la medicina experta diu que desinflamar el nervi amb pastilles és prou important. Però és que se'm carrega el fetge. I l'estómac. I el cap em dóna tombs. He desterrat la solitud, perquè no trobo com desentrellar el galimaties. Però la tristesa, no. Potser li hauré de demanar al senyor metge un antidepressiu per fotre-ho tot enlaire. I un tranquil·litzant. I...

A en Miquel Plana

 

Miquel Plana

S'ha sortit amb la seva: la lluna se t'ha endut per passadisos estelats, plens de colors i de lletres de tots els estils, tamanys i tipus. No hi ha més remei que assumir-ho amb l'aigua salada que rellisca per les llunes plenes dels ulls. Només això m'associa amb tu.

Just a un mes de l'estiu, la primavera freda i ventosa se t'ha volgut endur entre flors acolorides de sol i de vent. Sobres amb il·lustracions i poemes, obres que les vas omplir de sentit i de veu, omplen bona part de la lleixa de la meva prestatgeria. Aquest nadal ja me'ls vaig mirar trist, com si notés que ja no et tornaria a veure, ni que tindria mai més aquell sobre que contenia art, il·lusió, però sobretot amor. Encara que no coneguessis el destinatari.

Pedona'm, jo no puc més que maleir la lluna que se t'ha emportat, egoista, als paradisos estelats, plens de colors i de lletres de tots tamanys i tipus. I la maleeixo, sí, la maleeixo tendrament, mentre als ulls llisquen essències de sal. Bon viatge, mestre. I fins aviat!

Recerca

Truco. No responen. Els cors embolicats amb pedres no deixen que s'escapi res d'allò que hi ha dins: preciós, bell, asquerós... humà.

Truco. No escolten. Les oïdes tapades amb l'egoisme no deixen que s'endinsi res d'allò que no pertanyi a l'ésser mateix: preciós, bell, asquerós... humà.

Si pogués, el meu cor, anul·lat per la química, ploraria de ràbia, de silenci i d'egoisme... El meu cor, diuen, pateix insuficiència... On vaig deixar tota la força que des de fa anys em falta? Algú me la pot tornar?...

Només voldria ser més humà.

Ajuda

Ni els adéus als batecs del cor, al somni de l'amor, a la societat i a la memòria, al panteisme de la terra. Ni amb una simfonia de Mahler es pot sostreure la llavor del dolor. Però ajuda.

Caminar

Tinc l'ànima ranca, un dolor pregon que brolla de la solitud no em deixa avançar. Immòbil en l'etèria i fèrtil tristesa cridaria des de les entranyes perquè el crit l'engolís l'aire. I res és tot. I esgarrapo parets perquè surti la sang, i la sang no surt. I tot és res. La sang només surt de l'arrel de les ungles ja trencades.

Des d'un incert futur crido al present. I renego, i penso, i escric, i em desdibuixo en el passat per repensar el present. Però el present no es deixa repensar: quan repenso ja és passat.

Tinc la cama ranca, ranquejo sí, i un dolor pregon que brolla de la part inferior de la columna, s'estén a la cama, i de la cama al cos, i del cos a l'ànima. I no, no em deixa caminar. M'esgarraparia les entranyes per cridar, per poder caminar.

Busco desfer l'etern cercle per trobar la linealitat. No sé si serà possible.

A Rilke

No entenc. I què, si a les torres hi ha la mort?

Absència

Assegut amb una cervesa veig gent que passeja, alguna -no molta- parla, una altra corre movent els braços com si fos un titella... I jo em pregunto: I la humanitat?

Decisió

Va determinar quedar-se sol amb la solitud. La decisió fou terrible. Li costà entendre que ella no admetia companyies.

Ubi sunt?

Gran definició d'un amic: rara avis, i s'insereix al cor, de la mateixa manera que s'incorporen les lloances i els elogis que et profereixen aquí i allà qualificant-te de persona interessant. Després tot retorna al seu lloc, com deia el poeta, i s'instal·la al cor una gran solitud i tristesa.

Silencis

Abans de la paraula fou el silenci, després de la paraula serà el silenci. No importa què hi ha enmig dels silencis. De ben segur que, en aquest endemig, gairebé tot és debades, terriblement superflu.

Compliment

I said to my soul, be still, and let the dark come upon you
Which shall be the darkness of God. As, in a theatre,
The lights are extinguished, for the scene to be changed
With a hollow rumble of wings, with a movement of darkness on darkness,
And we know that the hills and trees, the distant panorama
And the bold imposing façade are all being rolled away-
                                                                                 (T.S. Eliot)

Perquè en la foscor hi ha la llum, en la immobilitat la dansa...
Passem a un altre acte abans que el temps no sigui temps.
Canvieu el decorat ràpid.

Nits d'insomni

I per què volem nits amb somnis, si no els els volen acomplir? Els déus s'han revelat als humans i s'han rebel·lat contra l'ordre de l'univers. Caldrà lluitar contra els déus o ser més humans.